El cinema nord-americà havia abordat el tema de l'esclavitud a "Mandingo" (Richard Fleischer, 1975) o, més tangencialment, a "Amistad", de Steven Spielberg. I tots recordem la sèrie televisiva "Raíces". Finalment, Quentin Tarantino n'oferia la seva visió al començament d'aquest any a "Django desencadenado".
Però el treball del britànic Steve McQueen s'erigeix en l'al·legat definitiu sobre la situació terrible dels esclaus d'origen africà al sud dels Estats Units els anys previs a la Guerra Civil.
El film es basa en la novel·la autobiogràfica escrita a mitjan segle XIX per Solomon Northup en què narrava la seva dramàtica experiència. Northup era un negre que portava una vida còmoda amb la seva dona i dos fills a prop de Nova York, on era un home lliure. Almenys fins que uns desaprensius el van raptar i el van vendre com a esclau perquè treballés a les plantacions de cotó de Georgia. Aquest punt de partida argumental permet que la nostra mirada s'identifiqui en tot moment amb la del protagonista, descobrirem amb ell què significa esdevenir, ser esclau; compartirem tota la seva angoixa i el seu dolor. McQueen no ens estalviarà cap detall de l'horror de l'esclavitud però ho farà sense forçar els nostres sentiments. Ens mostrarà un món en què uns homes tracten a d'altres homes com si fossin bestiar. Sense maniqueismes: el protagonista no és cap heroi i només busca sobreviure, encara que això impliqui rebaixar-se davant dels seus amos blancs; i els terratinents sudistes són brutals i covards però no són necessàriament psicòpates: senzillament, creuen que llegir la Biblia i violar i fuetejar esclaves no són fets contradictoris i que un negre és menys que un simi; en qualsevol cas, el sistema esclavista els permet fer-se rics, a ells i als traficants.
McQueen narra la història amb senzillesa i sense digressions ni subratllats innecessaris. Quan convé, però, planta la càmera per fer sentir el pes de la violència, i també per aprofundir en els sentiments dels personatges, expressats a través de la mirada, sobretot en el cas del protagonista, que no pot xerrar gaire, no fos cas que s'adonessin que és un home educat. Diuen que el director va mostrar a Chiwetel Ejiofor com actuaven en el cinema mut i el resultat no pot ser millor. De fet, McQueen fonamenta en la direcció d'actors la força del seu cinema; Michael Fassbender, que ja havia contribuït decisivament a l'èxit dels anteriors títols del director ("Hunger", "Shame"), està extraordinari com de costum; però és que Paul Giamatti, Benedict Cumberbatch, Paul Dano o Lupita Nyong'o ratllen igualment l'excel·lència. Tampoc no podem obviar la magnífica fotografia de Sean Bobbitt, habitual al cinema de McQueen, ni la banda sonora del prolífic Hans Zimmer.
2 comentaris:
Al parecer nadie se atreve a escribir un comentario sobre esta espléndida película e imagino que es porque al distribuirse sólo 120 copias, poca gente la ha visto. Seré yo el primero que lo haga, ya que la vi en preestreno: "12 años de esclavitud supone un ejercicio de angustiosa revisión histórica que debería ser proyectado en todos los institutos y universidades por dos motivos fundamentales: su punzante, brillante y dramático carácter de documento que actúa como un martillo pilón sobre la conciencia colectiva; y por la impagable recuperación de un personaje para la historia, Solomon Northup, al que da oxígeno y auxilio un pluscuamperfecto Chiwetel Ejiofor, un hombre que aun en la humillación y la tortura no pierde nunca la determinación y sus ansias de libertad para volver con su familia".
Amigo Ricard, ahora que con las vacaciones tengo más tiempo libre, he añadido el link de tu blog en mi web, pues también he tenido que poner en orden las visitas de mi blog ya que el cómputo del archivo de Google me señalaba 46.000 visitas más de las que marcaba el contador, y como su cuenta es más fiable y aunque a mí esto me importa un pimiento, también es cierto de que es la única referencia de la que dispongo.
¡Bones festes per a tu i la teva família!
Pues gracias por comentar; ya empezaba a preocuparme. Lo cierto es que, aunque la mayoría de opiniones son favorables, también he leído por aquí alguna reseña negativa. Yo estoy de acuerdo contigo en que la película gana relieve por su tono casi documental.
BON NADAL!
Publica un comentari a l'entrada