És probable que després del fracàs de "La chispa de la vida" Álex de la Iglesia volgués anar a cop segur. A "Las brujas de Zugarramurdi" prescindeix de qualsevol missatge i recupera l'esperit festiu d'"El día de la bestia"; sobre una base genèrica de provada tradició (uns atracadors que fugen s'han d'enfrontar a un perill sobrenatural), aplica la seva coneguda recepta: personatges i diàlegs esperpèntics, molt humor negre i un tram final obertament fantàstic decorat amb monstres i gegants.
La pel·lícula resultant, que comença amb un dels atracaments més delirants de la història del cinema, és trepidant i divertidíssima. Hi ha acudits i situacions molt tòpiques, és cert, com la declaració d'amor entre dos policies que recorden els Dupont i Dupond del Tintín (Pepón Nieto i Secun de la Rosa), però altres gags són memorables (la taverna amb la televisió passant "Noche de fiesta" una i altra vegada, el braç que surt del forat del wàter, el sopar caníbal amb Carmen Maura caminant pel sostre mentre parla pel mòbil) i les rèpliques són sempre oportunes i estan molt ben verbalitzades per una colla d'actors en estat de gràcia, amb menció especial per a Mario Casas, fent de porter de discoteca una mica limitat intel·lectualment, una terrorífica Terele Pávez, una molt seductora Carolina Bang i els impagables Santiago Segura i Carlos Areces exercint de senyores de províncies; fins i tot Hugo Silva està bé. En definitiva, Álex de la Iglesia bat Almodóvar en el mateix terreny en què el segon s'estavellava amb el seu avió de l'encarcarada "Los amantes pasajeros" i confirma, tot i que sigui amb un títol menor, que és actualment el director espanyol més capacitat i potser també el més interessant.
4 comentaris:
Doncs no son poques les crítiques que he llegit que diuen que després de l'atracament la peli ja es pot llançar...
Jo no crec que després de l'atracament es pugui llançar. Tot i que sí és cert que el tram final se li'n va una mica.Però també és part del cinema d'Âlex de la Iglesia. Jo em vaig divertir en general.
Una abraçada.
Yo también creo que este hombre es el que, aún, puede aportar más a la cinematografía española. Buena reseña, ricard.
pons007: La gent és molt exagerada.
David: Ni més ni menys.
Javier: Mientras gente como Almodóvar, Amenábar o Bayona basculan entre el anquilosamiento y el academicismo, el cine de De la Iglesia no pierde su frescura.
Una abraçada a tots i gràcies pels vostres comentaris.
P.S.: Ningú no ha vist "Cruce de caminos"? No us atreviu amb la pregunta?
Publica un comentari a l'entrada