ALFREDO LANDA IN MEMORIAM

Parlar del cinema d'Alfredo Landa és parlar de la història del cinema espanyol i també de la d'Espanya en els anys crucials del franquisme tardorenc i la transició democràtica. També és la història singular d'un actor que va passar en pocs anys de representar el cinema comercial més devaluat (a l'extrem d'encunyar una definició pejorativa: el landisme) a guanyar el premi de Cannes.

Els films interpretats per Landa als anys seixanta i setanta són bastant intercanviables i responen sempre a l'intent de sublimar un complex d'inferioritat que se li suposa a un espectador potencial que s'identificarà fàcilment amb un personatge lleig i menut, amb cara de bona persona, de gustos no gaire sofisticats però procliu a les relacions esporàdiques amb senyores poc virtuoses com ara estrangeres (en bikini), modernes -potser, fins i tot, amb pretensions intel.lectuals-, o directament prostitutes, tot i que acabarà sempre tornant amb la noia del poble delerosa de dedicar-se en cos i ànima a la maternitat.

"Vente a ligar al Oeste" (Pedro Lazaga, 1972) és un film bastant il.lustratiu d'aquesta etapa, ja des del seu títol. L'acció s'ubica en un fals poble de l'Oest a Almeria, a l'època daurada dels espaguetti-westerns; simbolitza el món fascinant però perniciós del cinema, que pot semblar que només existeixi en llengua anglesa i que l'espanyolada que estem veient no sigui veritable cinema sinó una altra cosa; paradoxalment, se situaria en un pla superior, ja que el cinema retratat, la fàbrica de westerns, s'assembla més aviat a una cadena de muntatge força vulgar, en què l'art en majúscules no té cabuda (idea representada pel personatge interpretat per Antonio Ferrandis, actor teatral que recita "Hamlet" i que malviu com a extra i es lliura a l'alcohol). A més, "Vente a ligar al Oeste" està més pensada per a la reflexió que per a l'entreteniment, encara que no ho sembli: sí, tenim José Luis Sacristán fent de murri de bon cor que vol aprofitar l'insòlit atractiu que Benito (Landa) exerceix sobre la dona (Mirta Miller) d'un productor nord-americà per muntar un negoci que proporcioni divises; i tenim alguns gags consistents a veure a Alfredo Landa fent el ridícul disfressat de mil maneres o cagant-se viu en l'escena de la seducció. Però tot això són ornaments; la trama se centra en la relació entre Benito i el personatge interpretat per Tina Sáinz, una bona noia que sobreviu fent d'índia per mantenir un nadó fruit de la relació pecaminosa que manté amb un actor que està desaparegut a Itàlia (l'altra Meca del cinema). Al final, l'actor torna però no sembla que vulgui passar per l'església, i això no pot ser! De manera que la noia i el Benito i el petit se'n tornen al poble on només gaudiran de les pel.lícules de l'Oest des de la butaca i en companyia de la sogra.

Alfredo Landa tenia la gràcia i la virtut de fer aquestes caricatures amb senzillesa i dignitat. I potser és per això que resulta tan natural en un paper tan difícil com és el de Paco el Bajo, en l'adaptació que Mario Camus va fer l'any 1984 de la novel.la de Miguel Delibes "Los santos inocentes".

Paco viu miserablement en una devesa extremenya amb la seva dona, tres fills i el seu cunyat Azarías (aquest i la niña chica són disminuits psíquics). Tot i que, com descobrirem ja una mica avançat el metratge, som als anys setanta, la comoditat i els valors són de l'Edat Mitjana i Paco sent devoció pel señorito Iván (Juan Diego); el qual també l'aprecia força però una mica egoïstament ja que el masover resulta molt útil en les monterías perquè té un olfacte privilegiat i no té problemes a l'hora d'agenollar-se i ensumar el terra com un gos fins a trobar les peces abatudes pel seu senyor. Landa interpreta un ésser que és humiliat i ho accepta com una cosa natural. L'escena en què Ivan l'interpel.la i espera que Paco s'hi acosti, i no a l'inrevés, tot i que el segon té la cama trencada, no té preu. Els masovers són bons i humils com els terratinents franquistes són orgullosos i fills de puta; no es tracta de cap elecció: senzillament, és així i això només ho pot canviar una educació òbviament inexistent o un acte de justícia aïllat, que impartirà el més innocent de tots, el pobre Azarías (interpretació superlativa de Francisco Rabal, que Cannes va premiar justament ex aequo amb Alfredo Landa). "Los santos inocentes" no només és la millor actuació de l'ara desaparegut Alfredo Landa; també és el millor títol dirigit per Mario Camus i un dels més grans que ha donat el cinema espanyol, definitivament superat el seu complex d'inferioritat envers altres cinematografies (tot i que la seva evolució meteòrica des dels anys vuitanta s'ha frenat els darrers anys i em resisteixo a pensar que només sigui culpa de la crisi econòmica).