David O. Russell es va fer un nom amb la simpàtica comèdia bèl·lica "Tres reyes" (1999), protagonitzada per George Clooney, Mark Wahlberg i Ice Cube. Però els deus anys següents només va dirigir la marciana i molt coral "Extrañas coincidencias" (2004) i la seva figura semblava haver-se eclipsat fins que va retornar el 2010 amb "The Fighter", un títol molt interessant que es presentava com un drama pugilístic i que retratava una família de perdedors; va ser candidata a set premis Òscar, inclòs el de millor pel·lícula, i en va guanyar dos per als actors de repartiment Christian Bale (incommensurable en el seu paper de drogaaddicte) i Melissa Leo.
La jugada li va sortir tan bé que decideix repetir-la amb "El lado bueno de las cosas" (2012). A hores d'ara no sabem si obtindrà algun Òscar però ja guanya en nominacions (vuit) a la seva predecessora. Diguem-ho, doncs, d'entrada: "El lado bueno de las cosas" està dissenyada per ser "la pel·lícula independent que s'esquitlla en la cursa dels Òscar i pot donar més d'una sorpresa". Aquesta condició de producte prefabricat llasta el film irremissiblement.
O. Russell, com a "The Fighter", ens presenta unes famílies que viuen en un barri popular, no tan humils potser però també amb problemes econòmics. Pat (Bradley Cooper) pateix un trastorn bipolar; acaba de sortir d'un centre per a malalts mentals i prova de ser millor persona i més optimista per poder recuperar l'amor de la seva esposa Nikki, a la qual no pot acostar-se per una ordre judicial. El pare d'en Pat (Robert DeNiro) és tan obsessiu com ell. La mare (Jacki Weaver) s'ho munta perquè el nano es distregui amb una veïna, Tiffany (Jennifer Lawrence), que també té seriosos problemes de depressió i ansietat després d'haver-se quedat vídua per culpa d'un accident estúpid. En fi, que tots estan més o menys tocats de l'ala però són alhora molt propers i entranyables, de manera que així s'assoleixen dos objectius clau en la cursa cap a l'estatueta: personatges discapacitats permeten als intèrprets sobreactuar a plaer; personatges perdedors permeten al públic identificar-s'hi i, alhora, distanciar-se'n, la qual cosa acostuma a generar una íntima i no gaire sana satisfacció.
La narració avança de manera més aviat feixuga mentre manté un to equidistant del drama i de la comèdia que resulta innocu; no hi ha grans esdeveniments i alguns resulten inversemblants, com les "transformacions" del psiquiatre o del germà repel·lent. "El lado bueno de las cosas" podria ser perfectament un telefilm de sobretaula una mica més ben interpretat. El tram final, però, incorpora un crescendo emocional i una oportunitat de redempció als personatges per mitjà d'un concurs de ball de resultat incert. Seria l'equivalent del combat a "Rocky" (John G. Avildsen, 1976), un altre film oscaritzat centrat en personatges populars i mediocres que ambicionen una vida millor; o del concurs de "Pequeña Miss Sunshine" (Jonathan Dayton, Valerie Faris, 2006). A més, s'obre un altre interrogant: tornarà Pat amb la seva ex o es quedarà amb la veïna? Això, però, no resulta cap misteri per a l'espectador atent: Pat és una mica raret però Nikki el va enganyar amb un senyor calb que es va ficar a la seva banyera. Ergo, és dolenta. No només això, també té cara de cavall. Tiffany, en canvi, és promíscua i malparlada però la seva actitud està justificada pel seu trauma. Ergo, en el fons és una gran noia. Seria l'equivalent del personatge de Renée Zellwegger a "Jerry Maguire" (Cameron Crowe, 1996; fixeu-vos que tot són pel·lícules oscaritzades); coi, si fins i tot s'assemblen!
I heus aqui on radica l'interès d'aquesta proposta tan mel·líflua: Jennifer Lawrence enamora la càmera; les seves llàgrimes en l'escena del concurs de ball són l'única nota d'autenticitat d'una pel·lícula més falsa que les declaracions d'un dirigent del PP negant haver cobrat en negre.
I és que està molt bona, caram!
11 comentaris:
Vale. No entiendo mucho catalán, pero sí lo del último párrafo de tu entrada (sí, ya sé que tienes un traductor) Me ha hecho gracia lo de más que las declaraciones de un dirigente del PP. Sobre la peli...mmm... hace poco hablamos de ella en otro blog... Por aquí: http://ahilesdejomiretrato.blogspot.com.es/2013/02/el-lado-bueno-de-las-cosas.html
Pero bueno, que yo venía para agradecerte el premio. Como toca abajo... voy para allá.
Oí decir a Boyero (me parece auténtico porque creo que dice siempre lo que piensa, aunque a veces no coincida con sus gustos, como no podía ser menos) que con esta peli no supo realmente que vio, no le cogió el punto porque es rara en cuanto a su tono, una peli que no se define. Además, según leo en tu comentario, está facturada de una determinada manera para colarse en la carrera para los premios Oscar. No sé, la verdad es que no me tira casi nada, a pesar de ser, según te vuelvo a leer, cine independiente. Lo de film de sobremesa bien facturado tampoco ayuda a que la pudiera ir a ver de estar con ganas.
Un saludo, ricard. Buen post.-
Juas! Molt d'acortd en tot, especialment en lo del dirigent i el diner negre...
Un abraçada!
Tirem d'ironia, ja,ja. La veritat és que jo vaig passar l'estona veient la peli i ja m'he oblidat. Que estigui nominada a tants Oscars és de pena. I el millor se'ns dubte és Jennifer Lawrence.
Una abraçada.
David: He ido al enlace y sí, hay cierta polémica. Se ha hablado mucho más de esta película que de "The Fighter", que era muchísimo mejor (yo también soy culpable, pues le dedico un post a ésta y no a la otra).
Ya ves que lo de los políticos corruptos se entiende en todos los idiomas.
Javier: Lo único bueno es Jennifer Lawrence, insisto. No sé si Boyero dice siempre lo que piensa; en realidad, no sé si Boyero piensa.
Alan Smithee: Ja sé que podrien acollir-se a la presumpció d'innocència, tant David O. Russell com el dirigent del PP; però aqui no ens cal ser políticament (ni jurídicament) correctes.
David: Doncs ni més ni menys.
Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada.
Ostras, veo que no eres nada de Boyero. Igual no piensa demasiado y sólo siente :-D
Ciao
Me llevo mal con Boyero desde que leí su crítica a "El resplandor" cargándose la película y todo el cine de Kubrick ya de paso. Y decía algo así como que los fans de Kubrick eran (éramos) gente que coleccionaba libros únicamente porque las tapas quedaban muy bonitas en la biblioteca. Hablando en serio, a veces estoy de acuerdo con él y creo que vas bien encaminado con tu comentario: Boyero no piensa y sólo siente; sí, pero me repatea un poco que cobre por algo que no tiene mérito alguno. Y que vaya de listillo. Un abrazo, Javier.
Eres duro, yo no la veo tan mal, pero hace un poco de aguas, en su gancho de la bipolaridad. Ya en mi crítica me explayo en ello. Un abrazo.
Algunos me acusan de dejar bien todas las películas... ¡Para una vez que soy un poco crítico! Un abrazo.
El lado bueno de las cosas és horrorosa, estic totalment d'acord amb tú. Vaig començar a veure-la un día que estava molt cansat després d'haver treballat més hores de les normals i la vaig haver de parar a la mitja hora perquè em va agobiar i molt (se suposava que era una comedia lleugera per dies que no tens ganes de pensar..). Direcció dolenta que mareja expresament, com a comedia no funciona i com a drama tampoc, Jackie Weaver està sobreactuada, tots cridants com a bojos... horroròs. Dies després, vaig estar a punt de no acabarla, però vaig pensar que sempré s'em podría dir allò de "si no l'has vist sencera no la pots criticar". Vaig agafar valor i un cop acabada puc afirmar que es un bodrio infumable. Jo també acostumo a ser molt benevolent, pero aquesta peli em va treure de les meves casilles, ho sento.
Una abraçada!
Vaja, i jo que em pensava que havia estat dur!
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada