El film de Haneke incideix en el discurs sobre la violència present a tots els films del director austríac. En aquest cas, la protagonista (impressionant Isabelle Huppert), una professora de piano rígida i severa, amaga rere el seu aspecte de monja una vena sado-masoquista que la incita a portar una doble vida bastant sòrdida i a fer mal a tothom però, sobretot, a si mateixa. L'origen de la seva actitud sembla ser la relació malsana que manté amb una mare dominant (la veterana Annie Girardot); però Haneke és molt hàbil, i emplaça la violència infligida o patida pel personatge en un entorn social opressiu i mesquí, representat per la molt austríaca institució dels conservatoris de música clàssica.
Bergman, a "Gritos y susurros", ens trasllada també a un entorn opressiu. Al començament del segle XX (o final del XIX, no n'estic segur), les germanes Maria (Liv Ullmann) i Karen (Ingrid Thulin) es traslladen a la casa on havien viscut amb els seus pares per vetllar la seva germana soltera, Agnes (Harriet Andersson), malalta de càncer. L'ambient és tens per la situació, però també perquè Maria i Karen són incapaces d'entendre's i, fins i tot, defugen qualsevol contacte físic entre elles; ambdues són infelices en els seus matrimonis: Karen, la més severa, ho demostra de manera prou expeditiva quan s'automutila i ofereix al marit el seu cos ensangonat; Maria és més convencional i es limita a posar-li les banyes al respectiu; en funció de la seva actitud davant del sexe i de la vida, semblen caràcters oposats, però, en el fons, comparteixen la mateixa hipocresia. Mentrestant, l'agonitzant Agnes només troba consol en els braços de la soferta criada Anna (que l'estreny contra el seu pit en una imatge que evoca la Pietà de Miquel Angel). La comunicació física entre Anna i Agnes, tan diferent de l'abisme que separa la resta de personatges, continua després de la mort de la segona en l'escena inquietant, potser onírica, en què ressucita durant uns instants, i constitueix un gest d'amor mal vist per les germanes i, per extensió, per una societat puritana i mesquina.
D'alguna manera, doncs, ambdós films, que es troben entre les millors obres del seus autors, ens parlen dels problemes d'unes dones per ubicar els seus sentiments i la seva sexualitat en un entorn hostil, i de com la seva frustració deriva en solitud, violència o càncer. El títol de Bergman uneix a aquesta reflexió una posada en escena al·legòrica plasmada en decorats de color vermell intens sobre els quals evolucionen les protagonistes vestides de blanc o, alternativament, de negre, sense cap altra tonalitat.
3 comentaris:
Haneke em torna boig! És un director que sempre aporta coses noves. 'La pianista' és una gran pel·lícula. 'Gritos y susurros' no la tinc al cap. Una abraçada, RICARD.
Quina casualitat, he vist gritos y susurros aquesta setmana y efectivament a l'escena de la mutilació vaig pensar inmediatament en La pianista, que ja de pas et confesaré que és la meva peli favorita de Haneke. La veritat és que la peli de Bergman em va deixar molt desconcertat, quina ambientació més brutal. Molt bo el paralelisme.
Una abraçada!
Jordicine: També penso que Haneke és un dels millors directors europeus del moment. "Gritos y susurros" és un Bergman de manual, tan interessant argumentalment i estilística com la resta de la seva fimografia i que, a pesar de la seva duresa, va gaudir d'un gran èxit crític i comercial, amb premi a Cannes i cinc nominacions a l'Òscar: pel·lícula, director, guió, vestuari i fotografia (va guanyar el darrer, gràcies al treball prodigiós de Sven Nykvist).
BCNdays: Jo les he vistes amb poques setmanes de diferència, amb la qual cosa jugava amb avantatge. "La pianista" em va agradar molt i demostra que Haneke domina la posada en escena; no obstant això, "Funny Games" o "La cinta blanca" em van impactar més. I tens raó, la direcció artística de "Gritos y susurros" és brillant. Bé, Bergman és un altre mestre de la posada en escena.
No descartarem que Michael Haneke acabi fent-se un nom en la història del cinema, si no a la seva altura, bastant a la vora del suec.
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada