"En la casa", de François Ozon, adapta una novel·la de l'espanyol Juan Mayorga, "El chico de la última fila". No l'he llegida, però cal dir que la història que veiem en pantalla és magnífica; Ozon aplica el to lleuger habitual en els seus treballs per introduir-nos en un thriller de suspens sense que ens n'adonem, de manera tan subtil i alhora implacable com ho fa l'alumne talentós del professor de literatura interpretat per Fabrice Luchini quan s'introdueix en el si de la família del seu company de classe Rapha. No vull revelar gaires detalls d'un argument apassionant. Només afegirem que "En la casa", a més de resultar molt entretinguda, a estones fascinant, de ser quasi digna de Hitchcock (a qui es ret un clar homenatge en el darrer i demolidor pla del film), és, a més, força didàctica: ens explica com funciona el procés de creació literària, l'escriptura d'una novel·la, a partir d'uns éssers reals sense gaire interès aparent que el mestre i l'alumne rebaixen (o eleven, segons es miri) a la categoria de personatges, tal vegada oblidant que ells mateixos són personatges, que la vida, com les bones novel·les, està plena de paranys i de sorpreses.
5 comentaris:
aquesta es la típica peli que primer deixo veure als meus pares i ells ja em coneixen i em diran si m'agradarà xD
La vaig veure ahir i estic totalment d'acord amb tu, és un film brillant i amb un guió boníssim. Tracta com dius del procés de creació i de com afecta a les nostres vides, de com necessitem crear per viure i evadir-nos, del morbo d'observar i de moltes altres coses que com be dius seria bo que descubrís l'espectador. I ho fa de forma molt subtil i ententinguda, com qui no vol la cosa. Una gran pel.lícula
pons007: És un sistema interessant. Jo me'n fio sobretot de la crítica de La Vanguardia i de la meva intuïció, però també puc fer servir els meus pares de baròmetre: si els ha agradat molt, és mala senyal.
David: François Ozon mai no m'havia semblat un director interessant; "Potiche" estava bé però no era res de l'altre món... De fet, la direcció del film no resulta gens ostentosa, però finalment això resulta una virtut ja que la força del guió no precisa de subratllats. Com molt bé has resumit, parla d'un munt de coses, de l'art i la seva percepció, del voyeurisme, de la creació i de la necessitat de posar una mica de fantasia a les nostres vides... Celebro que també t'hagi agradat. una abraçada.
Me n'han parlat -gent amb criteri-molt bé. Si, a sobre, a tu t'ha agradat, ja sé quina pel·lícula veuré quan tingui una mica de temps lliure. Salut!
Crec que a tu t'agradarà força. Salut.
Publica un comentari a l'entrada