Els Borg (Max von Sydow i Liv Ullmann) viuen en una illa solitària. Mentre ell surt a pintar, ella li llegeix el diari i descobreix que els fantasmes del passat són ben vius. De fet, s'escapen de les pàgines i poblen l'illa i l'interior d'un castell on és possible assistir a una representació de "La flauta màgica" en un teatret de titelles (un motiu molt bergmanià) o reviure una passió amorosa amb el cadàver de la persona estimada (una escena pertorbadora, en la qual potser es va inspirar Kubrick a "Eyes Wide Shut").
"La hora del lobo" (Ingmar Bergman, 1968) està catalogat com un film d'horror, i probablement ho sigui en la mesura que posa rostre a les imatges que ens assalten "entre la nit i l'aurora, quan la majoria de les persones moren, quan el son és més profund, quan els malsons són més reals, quan els insomnes es veuen assetjats per les seves pors, quan els fantasmes i els dimonis són més poderosos". Però, com altres films del director, també aborda les relacions de parella, les inseguretats i la buidor existencial. Observar l'ànima dels homes pot provocar pànic.
4 comentaris:
Una de mis películas favoritas del maestro sueco. Muchas de las cosas que vemos en ella, sólo ocurren en la mente de su atormentado protagonista. Siempre he pensado que David Lynch la conoce.
Un abrazo.
Las imágenes oníricas de las películas de Bergman son fascinantes, sin duda. Un abrazo.
Una obra de arte, como otras muchas de Bergman. Terrorífica.
Sin duda alguna, Javier. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada