Un altre film del mateix any que tractava el tema va ser "Siete días de mayo", de John Frankenheimer, i és un cas sorprenent per la seva gosadia. Kubrick ja havia presentat un militar feixista i embogit a "Teléfono rojo", però el film de Frankenheimer, sense haver de jugar a ser una comèdia, plantejava quelcom encara més insòlit en una pel·lícula nord-americana: la possibilitat d'un cop d'estat dels militars.
El president dels Estats Units (Fredrich March -excel·lent com tots i cadascun dels intèrprets-) ha signat un acord de desarmament amb els russos, seguint els dictats del sentit comú i per posar fre a una proliferació nuclear que fa perillar la supervivència de la humanitat. Però ja sabem que el sentit comú no acostuma a ser popular i ni el poble ni els militars entenen la decisió del seu president i ho consideren un acte d'irresponsabilitat i de covardia. Un oficial de l'Exèrcit íntegre (Kirk Douglas en un paper en el qual sempre s'ha sentit còmode) s'adona que el seu superior (Burt Lancaster) vol fer canviar el govern sense passar per les urnes; per tal d'evitar-ho, els homes del president inicien una cursa contra rellotge (disposen dels set dies que assenyala el títol) per evitar el cop d'estat.
Un film, doncs, molt valent en el seu plantejament tenint en compte l'any de la seva realització, plantejat per Frankenheimer amb un sentit notable del suspens i servit per una colla de grans actors (a més dels esmentats, Ava Gardner, Martin Balsam i Edmond O'Brien); igualment impecable la fotografia d'Elsworth Fredericks, que fa un bon ús dels objectius angulars i la profunditat de camp, com li agradava al Frankenheimer dels seixanta.
Militars contra civils en profunditat de camp.
2 comentaris:
Esta película tiene un toque, es bastante especial y propone algo de difícil ejecución (de aquellas y aún en una época de guerra fría en la que esa posibilidad podía asaltarte), pero que hace pensar. Frankenheimer es un director no muy conocido por la gente no demasiado aficionada al cine con alguna que otra gran peli. De esta guardo muy buen recuerdo. El hombre de Alcatraz, sin ir más lejos, con el mismo Lancaster que sale aquí, es una joya; Los jóvenes salvajes tampoco está nada mal. Para mí, Frankenheimer hizo su mejor cine en su primera etapa, con diferencia.
Buena entrada, ricard.
Digamos que era un director que prometía mucho en los inicios de su carrera y luego no cumplió con las expectativas generadas por sus mejores trabajos; aunque "quien tuvo, retuvo", y en alguna de sus últimas películas ("Ronin", por ejemplo), mantiene su buen pulso narrativo. Un saludo, Javi.
Publica un comentari a l'entrada