"2001: Una odisea del espacio" (Stanley Kubrick), mostrava el mico que evolucionava cap a la humanitat d'ençà que un monolit d'origen incert li conferia capacitat de discerniment. La seva primera idea consistia a fer servir un os de tapir de garrot.
A "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner), els simis havien evolucionat i formaven una societat força organitzada mentre que els humans ni tan sols parlaven (excepte Charlton Heston, és clar).
L'èxit d'aquesta pel·lícula va propiciar un seguit de seqüeles: "Regreso al planeta de los simios" (Ted Post, 1970), "Huida del planeta de los simios" (Don Taylor, 1971), "La rebelión de los simios" (Jack Lee Thompson, 1972) y "La conquista del planeta de los simios" (Jack Lee Thompson, 1973).
Per obra i gràcia de les anades i vingudes en el temps dels protagonistes (com si fos tan senzill), les continuacions acaben funcionant com a preqüeles. Els simis científics Cornelius i Zira viatgen al passat i tenen un fill, Cèsar, que, a "La rebelión de los simios" condueix als primats esclavitzats pels humans a la revolta.
Aquest títol de la primera sèrie de pel·lícules seria el més proper argumentalment a "El origen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), que només s'ha publicitat, però, com una preqüela d'"El planeta de los simios" versió de Tim Burton del 2001 (que no aporta cap gran novetat respecte a l'original però tampoc no veig perquè tothom ha d'odiar-la; al cap i a la fi, resulta força entretinguda).
En fi, "El origen del planeta de los simios" no s'assembla gaire a les seqüeles dels anys setanta, que eren bastant delirants en general, la qual cosa no vol dir que no resulti tòpica en molts aspectes: hi ha un jove científic (James Franco) que, buscant una cura per l'Alzheimer que pateix el seu pare (John Lithgow), troba una poció que torna intel·ligents els ximpanzès del laboratori on treballa; n'adopta un que respon al nom de Cèsar i s'estableix entre ambdós una relació estreta però complexa; aquesta part recorda un gran títol de George A. Romero, "Atracción diabólica" (1988). Després, al mico se li compliquen les coses; els humans són tan dolents com cal esperar, el director del laboratori no té cap mena d'escrúpol quan està en joc el benefici empresarial... Aquests pecats i aquesta cobdícia tindran el seu càstig, però no pas per culpa dels simis revoltats.
Però, mès enllà dels llocs comuns i dels nombrosos homenatges a la sèrie -alguns d'ells força enginyosos, com quan Cèsar juga amb un puzzle de l'Estàtua de la Llibertat-, "El origen del planeta de los simios" acaba resultant una pel·lícula magnífica, plena d'idees narratives i visuals extraordinàries (el simi ajudant a menjar el pare malalt; la reiteració de la imatge de la finestra rodona de la seva habitació; els simis del laboratori observant des de les plantes superiors i en silenci el seu director com si fos l'objecte d'una classe de medicina; la metafòrica ascensió al sequoia), rodada de manera excel·lent i curiosament molt ben interpretada per l'actor que fa de Cèsar gràcies a la tècnica de la motion capture: l'especialista Andy Serkis, que, pel mateix sistema, ja va ser el Gollum d"El senyor dels anells" i el "King Kong" de Peter Jackson, i aviat el tindrem de capità Haddock al "Tintín" de Spielberg (si està la meitat de bé que aquí, encara en sortirà una bona pel·lícula).
4 comentaris:
Holaa!
Vaig mirar aquesta peli al dia de estreno i et dic que no ho sabia el que esperar i em va sorprendre moltíssim. Van trobar un entre mig entre Cesar i els altres micos : ho veiem més humá però al mateix temps ho veiem com un simi més..por exemple, a l'escena que ajuda al pare (John Litgow estupendo!) a menjar, veiem el costat humá d'en César. No vaig entendre la personatge de la Freida Pinto, una mica inùtil...
Ara a esperar que la treguin en DVD perquè sóc tan i tan freak que vull mirar aquesta i en seguida posar la d'en Charlton Heston....jajajajajajaja
Molt encertada la teva apreciació; Cèsar és totalment empàtic, sempre som conscients dels seus sentiments, més purs i transparents que els de molts humans. Estic d'acord que el personatge de la noia era per omplir. No obstant això, també considero que la noia que acompanya Charlton Heston a la primera pel·lícula només hi és per fer bonic. Molt masclisme al cinema de simis!
En principi és d'aquelles pel.lícules que un no té previst veure, però l'allau de bones crítiques m'ha fet canviar d'opinió. I estic amb tu que la de Burton entretenia i no veig perque tant odi envers ella. Una abraçada.
Per fi algú diu que la pel·lícula de Tim Burton no era tan dolenta! Però aquesta és millor. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada