La darrera pel·lícula de Woody Allen té molts punts en comú amb "Vicky Cristina Barcelona": la producció de Mediapro, l'homenatge a una ciutat europea presumptament molt estimada pel director, i un argument centrat en un personatge que s'ha de casar i que, en el decurs d'un viatge, es replanteja el rumb de la seva vida.
No sóc dels qui opinen que "Vicky Cristina Barcelona" és un títol mensypreable, tot i que estic d'acord que no és dels més rodons filmats per Allen, però és evident que "Midnight in Paris" resulta molt superior. Amb un inici que recorda el de "Manhattan" (vistes d'una ciutat força fotogènica, amb fons musical), la trama és molt més compacta malgrat incorporar un component fantàstic que situa el protagonista (Owen Wilson) davant d'una opció romàntica més atractiva que el seu festeig però amb algun inconvenient similar al que dificultava la història d'amor entre Mia Farrow i un personatge de ficció a "La rosa púrpura de El Cairo". De fet, és l'afer intemporal amb una musa dels anys vint representada per la bellíssima Marion Cotillard el que atorga al film els moments més emotius. Sense que el discurs d'Allen sigui, com hem dit, gaire diferent del de molts dels seus films sobre intel·lectuals desorientats, la gràcia de tota l'aventura viscuda pel protagonista i el to de conte de fades subratllat per una fotografia de tons càlids cortesia de Darius Khondji, fan d'aquesta pel·lícula si no la millor sí una de les més agraïdes d'entre les que ha dirigit al llarg de la darrera dècada.
El ángel exterminador.
Ha volgut la casualitat que, el mateix cap de setmana, veiés dues pel·lícules que contenen referències explícites a l'obra mestra de Luis Buñuel (i -més casualitats- objecte del darrer post de l'amic Jesús al seu bloc "Las mejores películas de la historia del cine").
A la pel·lícula d'Allen hi ha un gag molt divertit al respecte, que no revelaré.
L'altre títol és "Week End" (1967), de Jean-Luc Godard. Narra les aventures d'una parella de burgesos que transiten durant un cap de setmana per carreteres plenes de cotxes que han patit terribles accidents amb molts morts -la qual cosa no sembla impressionar ningú- i camins on troben personatges de conte, proletaris que els alliçonen sobre el maoïsme i, finalment, una banda de revolucionaris caníbals. Com la majoria de pel·lícules de Godard, fascina i irrita a parts iguals, anticipa la seva etapa més compromesa amb l'extrema esquerra i és famosa per un parell de travellings: el de l'embús a la carretera i un travelling circular que mostra un concert de piano i una dissertació sobre Mozart i la seva influència en la música pop, enmig d'una granja.
En una altra escena, els burgesos caminen per un camp ple de vehicles destrossats que, de cop i volta, desapareixen i són substituïts per un ramat de bens que els condueix novament a la carretera. El fragment, per si algú no ho tingués clar, ve precedit del rètol "l'àngel exterminador".