Ja que hem sortit a parlar d'Ingmar Bergman i de cinema d'autor radical, podem rememorar un dels títols més destacats del director suec, "Persona" (1966).
El film presenta de manera nítida una de les característiques més notables del cinema del seu autor: l'essencialitat. No hi ha ni un sol element superflu, els decorats són elementals i els diàlegs profunds. L'acció avança de manera implacable, contradint la idea absurda segons la qual les pel.lícules d'en Bergman són "lentes". Són denses, això sí, però pel mateix motiu d'anar directament al fons de la qüestìó, en aquest cas una anàlisi de la dualitat de l'ànima, tot i que qualsevol intent de definir una pel.lícula tan complexa és reduccionista.
Plena d'escenes memorables, començant pel seu pròleg ple de simbolismes, no m'he decidit a triar-ne cap i opto per penjar-la sencera. Apa, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada