En un espai de temps força curt he vist per televisió (a 8TV) un curiós títol de Vittorio de Sica de l'any 1966 titulat "Darrera la pista de La Guineu" i, al cinema, "Spanish Movie", la definitiva aportació nacional al gènere de les "spoof movies", la qual cosa em servirà d'excusa per parlar d'aquestes pel.lícules en què un determinat gènere o estil cinematogràfic és qüestionat o homenatjat (val per a les dues coses) per la via de l'exageració o la paròdia.
"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:
Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".
Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.
Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".
Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.
El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).
La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.
Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada