dissabte, 26 de desembre del 2009

FELLINI NEOREALISTA?

Visualment, "Toby Dammit" prefigura tota l'obra posterior de Fellini.

És comunment acceptat que el punt d'inflexió de la seva filmografia, el títol que clarament separa una primera etapa més o menys vinculada al neorealisme d'una segona marcada per un barroquisme delirant, manca d'argument en sentit clàssic o progressió dramàtica i constants auto-referències i metàfores (un estil tan recognoscible que "fellinià" ha passat a ser un adjectiu d'ús comú) és "8 y 1/2" (1963). La importància històrica d'aquest film radica en el fet de ser el primer en què el món interior de l'autor i el mateix procés creatiu constitueixen la base argumental, de manera que "8 y 1/2" va d'un director, àlter ego del mateix Fellini, que vol fer una pel.lícula però acaba renunciant-hi, tot i que explicar aquesta renúncia constitueix de fet una pel.lícula. I el títol fa referència ni més ni menys que al lloc que aquesta obra ocuparia en la seva filmografia: faria el film vuitè i mig; i el mig es refereix a l'episodi que Fellini va dirigir per al film col.lectiu "Boccaccio 70" (1962).

Si tenim en compte que "Toby Dammit" és també un encàrrec per a un film d'episodis (en aquell cas, eren comèdies; en aquest, històries de terror), podríem pensar que no arriba a film sencer, que seria, com aquell altre, només mig film. A més, Fellini el va realitzar després de dues pel.lícules de la rellevància de "La Dolce Vita" i l'esmentada "8 y 1/2" i d'un període de crisi personal i creativa; llavors, podríem pensar que ens trobem davant d'una obra menor. No obstant això, "Toby Dammit" es revela un film magistral que, com dèiem al principi, conté infinitat de troballes que Fellini reitera i amplia en la seva obra posterior.

I enllaça amb els títols precedents perquè narra una història bastant linial i pel caràcter torturat del protagonista.

Si només ens quedéssim amb els títols dirigits des de 1968, podríem criticar Fellini per fer sempre la mateixa pel.lícula i mirar-se el melic. Però aquesta valoració seria injusta i, a més, obviaria que Fellini ha fet allò que fan els grans mestres: després d'assolir un domini absolut de la narració clàssica ha evolucionat cap a l'abstracció. De manera que "Amarcord" (1973) seria una revisió de "Los inútiles" (1953) desproveïda de qualsevol regust neorealista.

"Amarcord" i "Los inútiles", en essència, parlen del mateix: de la misèria de la vida a províncies, a Rímini, on va néixer el director. "Amarcord" és un film clarament autobiogràfic que deforma la realitat en funció de l'estil fellinià però, en definitiva, com la deformen els records. "Los inútiles" també ens parla de la joventut de l'autor a Rímini, de la manca d'horitzons, la vilesa i la mediocritat dels seus protagonistes, fills de la burgesia de províncies. Aquest, però, és un film narrat en tercera persona, en què un dels personatges, Moraldo, guarda una certa distància amb l'entorn (vegeu l'entrada anterior), i que remet per la seva vocació realista al moviment cinematogràfic imperant a la Itàlia de postguerra. Però hi ha qui defensa que Fellini no va ser mai un neorealista autèntic; i, de fet, "Los inútiles" no ens apropa a les classes socials més desfavorides; i conté seqüències marcadament expressionistes, com aquella de la passejada nocturna de l'intel.lectual de la colla amb l'artista idolatrat, que acaba amb el darrer revelant unes intencions més aviat tèrboles.

José María Latorre citava aquesta escena en el seu extens estudi de 1974 sobre l'admirat director italià, i l'adjunto perquè jutgeu: