Ja vam dir a propòsit de "Madres paralelas" (2021) que el discurs sobre la Memòria Històrica estava ficat amb calçador. Ara, Almodóvar, que sembla voler ocupar la veu que falta en una esquerra necessitada urgentment de lideratge, que ja no fa pel·lícules sinó política, converteix una història amb possibilitats en una successió de discursos sobre temes "candents".
No em malinterpreteu. Jo estic absolutament d'acord amb tot allò que Almodóvar defensa. Però no vaig pel món atabalant la gent amb les meves opinions (almenys, ho intento).
Estic totalment d'acord amb la qüestió de l'eutanàsia, que, per raons òbvies, centra l'argument de "La habitación de al lado" (2024). També sóc conscient del canvi climàtic, i la referència en la primera part del film, quan neva sobre Nova York, resulta gairebé simpàtica; llavors, calia que, en un moment posterior, John Turturro donés la "turra" pontificant sobre la mateixa qüestió?
Més inspirada resulta la referència a la correcció política en l'escena entre Julianne Moore i el seu entrenador personal.
A veure: "La habitación de al lado" no sembla una mala pel·lícula. Està molt ben fotografiada. Alguns enquadraments, tot i la clara inspiració bergmaniana, resulten notables. Moore i Tilda Swinton -calia dir-ho?- estan esplèndides. Però jo penso que hi ha un problema d'estructura. Les dues protagonistes tampoc no tenen tantes coses a dir. Hi ha algun tema del passat que calia explicar, però potser hauria funcionat millor si el film hagués prescindit del flash-back (una mica ridícul) en què el nòvio torna de la guerra (ah, sí, el Vietnam!) i hagués transformat la seva història en una revelació aprofitant la trobada final entre la filla del personatge de Tilda Swinton (és la mateixa actriu) i el de Julianne Moore. De fet, la pel·lícula guanya a partir de l'escena de l'interrogatori policial. Potser perquè els personatges parlen entre ells i no a l'espectador. I dic això a pesar de l'evidència que el policia representa l'electorat trumpista. I, és clar, les dues protagonistes voten per la Kamala Harris: són intel·lectuals, una d'elles corresponsal de guerra (en un flash-back, apareixen uns carmelites homosexuals, com si haguéssim tornat als temps d'"Entre tinieblas" o "La mala educación"), llegeixen Faulkner i Hemingway i són fastigosament riques (si hem de jutjar per l'apartament que la Tilda Swinton té a la Cinquena Avinguda). En fi, sort que Almodóvar és espanyol, perquè si pontifiqués als Estats Units encara donaria arguments als republicans.
I, quan les protagonistes no parlen del dret a morir dignament, o del canvi climàtic, o del neoliberalisme, de què parlen? Doncs diuen que fa bon temps, que són molt macos els arbres que envolten la casa tot i que potser no deixen veure el bosc, o (tòpic definitiu) riuen veient una pel·lícula de Buster Keaton. I això em fa pensar que si la pel·lícula d'Almodóvar fos muda seria molt millor.
I també miren -una vegada i una altra- el final de "Dublineses". D'acord, ja ho feien a "Matador": citar el final d'una gran pel·lícula. Però allà era més pertinent. Aquí resulta reiteratiu i ens recorda que la pel·lícula testamentària de John Huston -aquesta sí- era una obra mestra.
