dissabte, 4 de maig del 2024

ÁNGELES SIN BRILLO

A "Ángeles sin brillo" (1957), Douglas Sirk adapta William Faulkner per narrar la història d'un pilot acrobàtic i la seva complicada relació amb una guapíssima esposa, un mecànic enamorat de la mateixa dona (qui no ho estaria?), un fill a la recerca d'un pare i, finalment, un periodista a la recerca de la veritat que, involucrant-se en els afers de la família d'aviadors, propiciarà una catarsi enmig de la tragèdia. Tots beuen i tots fugen cap endavant, torturats, addictes al risc, esclaus de les seves passions i inseguretats, sense saber expressar uns sentiments que el reporter intentarà traduir en paraules. 

Un melodrama basat en el conflicte (amor i amistat, solidaritat i traïció, diners i manca de diners) que el rei del gènere condueix magistralment aportant elegància formal (en blanc i negre però en format scope) i fluïdesa narrativa. Rock Hudson, Robert Stack i Dorothy Malone repeteixen amb el director després d'"Escrito sobre el viento".

divendres, 3 de maig del 2024

MAMÍFERA

De la productiva generació de joves cineastes catalanes ens arriba ara "Mamífera", dirigida per Liliana Torres. 

Estan obligades les dones a ser mares? Estan obligades les dones a voler ser mares? 

La pel·lícula presenta el cas d'una dona que no vol ser-ho i que se sent qüestionada, fins i tot per ella mateixa. La realitzadora estructura la història amb eficàcia per transmetre el seu no-missatge; no es tracta de jutjar sinó d'entendre la complicada situació de la protagonista. Excel·lents interpretacions de María Rodríguez Soto (amb experiència en papers d'embarassada) i Enric Auquer (tan entranyable i tan vulnerable com a la recent "El mestre que va prometre el mar").

dimecres, 1 de maig del 2024

GERMINAL

Claude Berri ja havia adaptat Marcel Pagnol al seu díptic "El manantial de las colinas"/"La venganza de Manon", i s'atreveix el 1993 amb l'obra d'Émile Zola "Germinal", que potser és interessant recordar en el Dia del Treball. 

Com en l'altra adaptació literària, la realització de Berri és funcional, la qual cosa no vol dir que desaprofiti el material que té entre mans, un drama històric tan realista com terrorífic sobre les dures condicions de vida dels miners al nord de França en la segona meitat del segle XIX i una vaga que acabarà com el rosari de l'aurora però que haurà encès la llavor (d'aquí, el títol) del moviment obrer. El to fosc i ombrívol s'estén a l'exterior de la mina i resulta prou adequat, com també les interpretacions d'un repartiment encapçalat per Renaud Séchan, Miou-Miou i l'ara sota sospita Gérard Depardieu, que potser és un poca-solta i un abusador però també és (o va ser) un actor magnífic.

diumenge, 28 d’abril del 2024

CIVIL WAR

"Civil War" (Alex Garland, 2024) no explica els motius de la guerra civil que assola els Estats Units. Potser no calia, en tractar-se d'una hipòtesi plausible (malauradament). D'altra banda, no és tant un film polític com un títol d'aventures de reporters de guerra plantejat en clau postapocalíptica (Garland és el guionista de "28 semanas después"), en què els protagonistes han de recórrer la distància que separa Nova York de Washington per entrevistar el president, si encara és viu, tot afrontant riscos a cada cantonada i traginant una fotògrafa que sembla una nena i un periodista massa vell per viatjar sol. La fragilitat d'aquests passatgers i la violència extrema inherent a qualsevol revolució afavoreixen el clima de suspens, complementat amb una reflexió sobre l'afició a jugar-se la vida cercant una bona instantània. 

"Civil War" és un film visualment elegant i que fa un ús imaginatiu de la banda sonora, i és molt trepidant en un tram final que evoca algun videojoc, però no és necessàriament millor que alguns precedents ja llunyans del subgènere, com "Bajo el fuego" o "Salvador". En qualsevol cas, el preferim a la pel·lícula anterior del director de la -aquesta sí- notable "Ex_Machina", i ens referim a "Men" (2022), un film de terror que comença amb la protagonista viatjant al camp per oblidar una tragèdia personal (per què comencen així totes les pel·lícules d'horror recents?) i que avança pesadament fins a un clímax gore que podria ser (o no) una metàfora sobre el masclisme portada a l'extrem.

divendres, 26 d’abril del 2024

PERFECT DAYS

Ja feia temps que Wim Wenders no aconseguia un títol de ficció decent i ho aconsegueix amb "Perfect Days" (2023), història minimalista sobre un senyor solitari que viu a Tòquio tot content netejant vàters públics i dedicant les escasses estones lliures a fotografiar arbres i llegir llibres de segona mà. 

Amb una banda sonora amb molts hits dels setanta que el personatge més boomer imaginable (es pensa que Spotify és una botiga de discos) escolta en velles cintes de casset al vehicle amb què volta per la megaciutat, "Perfect Days" ens recorda la facilitat de Wenders per retratar escenaris més o menys exòtics que recorren els seus nàufrags sentimentals, del protagonista de "Paris, Texas" al d'"Alicia en las ciudades", igualment aficionat a la fotografia i a cercar poesia en el que és quotidià; i malgrat no sigui el seu darrer film una road movie convencional; en certa manera, tot el contrari: un elogi de la vida retirada i rutinària.

dilluns, 22 d’abril del 2024

EO

Com Polanski o Wajda, el molt veterà Jerzy Skolimowski és un dels realitzadors polonesos sorgits de l'Escola de Lodz. A "EO" (2022), ens mostra l'Europa contemporània a través dels ulls d'un ruc que, separat del circ on actua i de la noia que en té cura, inicia un llarg periple que el durà a recórrer el continent. 

És fàcil establir una comparació amb "Au hasard Balthazar", però, en realitat, el film de Skolimowski no es pot comparar amb res, i tampoc no parla de res o potser parla de tot, amb un llenguatge sovint experimental que l'allunya definitivament del cinema de Bresson.

dissabte, 20 d’abril del 2024

FUMAR PROVOCA TOS

Per fi podem veure sense afegir més calés dels que ja paguem a les plataformes "Fumar provoca tos", de Quentin Dupieux, convertit ja en tot un cineasta de culte que obrirà el pròxim Festival de Cannes amb la seva darrera producció. 

Aquesta broma surrealista al voltant d'uns superherois de pa sucat amb oli coneguts com la Patrulla Tabaquera i que fan servir els ingredients nocius del tabac per combatre tortugues gegants i altres monstres pintorescos no té la consistència de "Mandíbulas", potser a causa del seu caràcter episòdic: la trama al voltant dels exòtics personatges és molt tènue i es complementa amb altres històries fantàstiques que s'expliquen a la vora d'un foc de campament en un retir recomanat pel seu cap (una rata -sic- que els resulta molt atractiva a les noies). Si més no, alguns gags són absolutament impagables, com el del casc per a pensar en l'episodi en què trobem novament Adèle Exarchopoulos (surt poca estona, això no li perdonarem al senyor Dupieux).

divendres, 19 d’abril del 2024

MIENTRAS NUEVA YORK DUERME

"Mientras Nueva York duerme" és la primera de les dues pel·lícules que Fritz Lang va dirigir el 1956 amb protagonisme de Dana Andrews i que van tancar la seva etapa americana. 

La trama se centra en un serial killer més atractiu que el protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf", però igualment pertorbat, i les perquisicions per atrapar-lo d'uns periodistes força atrevits i que mantenen una dura competència entre si després que el fill de l'amo (Vincent Price) s'hagi fet càrrec del diari. 

El to fluctua en delicat equilibri entre la comèdia romàntica i el thriller i sorprèn la mirada comprensiva del realitzador cap als costums llicenciosos d'uns protagonistes que no saben dir que no a una penúltima copa de whisky ni a la companyia d'una dona fatal (i tampoc no els tremola el pols si han de fer servir la nòvia d'esquer per capturar el criminal).

dissabte, 13 d’abril del 2024

ROBOT DREAMS

Pablo Berger no és un realitzador especialment prolífic. En vint anys, només ha dirigit quatre llargmetratges, i potser és per això que són tan diferents entre si, tot i que tenen el tret comú de fer palesa una gran cinefília, ambició i afany de risc. 

A "Robot Dreams" (2023), s'atreveix amb el difícil gènere de l'animació adaptant una novel·la gràfica de Sara Varon que, protagonitzada per animals més o menys antropomòrfics (i per robots) transcorre a la Nova York dels anys vuitanta. A més, no té diàleg, però aquí ja comptava el realitzador amb l'experiència prèvia de "Blancaneu". La història de l'amistat interrompuda entre el gos protagonista i el robot capaç de somiar mentre, immobilitzat, jeu a la platja durant mesos, també és una mena de conte, que parla de conceptes i emocions universals: la por a la solitud, el pas del temps, la importància de l'amistat. I, com a recepta per curar-ho tot, la música, en aquest cas la sensacional September, dels Earth, Wind & Fire.

divendres, 12 d’abril del 2024

MI QUERIDA SEÑORITA

Ha mort Jaime de Armiñan. Potser no era un dels directors espanyols més emblemàtics, potser era massa acadèmic, però cal no oblidar que va estar nominat a l'Òscar fins a dues vegades: per "El nido" (1980) i per "Mi querida señorita" (1972), un títol fonamental del nostre cinema: molt atrevit per a l'època, tractava el tema de la transsexualitat, a partir del cas d'una casta senyora castellana que se sent estranya, sobretot perquè prefereix la companyia de la seva minyona a la d'un pretendent interpretat per Antonio Ferrandis, de manera que visita al metge i li demana que sigui sincer amb ella, ja que és una dona forta i valenta, i el doctor que l'ha examinada li respon que té raó en part, perquè sí que és forta i és valenta, però no és una dona. 

Segons la meva maree (en pau reposi), assessora en aquestes qüestions diguem-ne antigues, el cas no era tan estrany en una època en què la desinformació sobre temes sexuals era absoluta; i aquí potser va influir el desig dels pares de tenir una nena. 

Armiñan tracta l'assumpte amb una delicadesa excepcional, però el film, que va ser un èxit enorme, no seria la gran pel·lícula que encara és avui sense la interpretació meravellosa de José Luis López Vázquez, un actor brillant però amb tendència a la sobreactuació, que aquí broda -mai millor dit- el paper de la dona que és un home i que ha d'aprendre a fer d'home, evitant en tot moment la caricatura (doble mèrit en una època en què el noranta-nou per cent de les pel·lícules que es feien a Espanya eren bàsicament això, caricatures).

dimecres, 10 d’abril del 2024

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Si l'assumpte de la Memòria Històrica em va semblar impostat al film d'Almodóvar "Madres paralelas" (2021), a "El mestre que va prometre el mar" (Patricia Font, 2023) flueix amb naturalitat i eficàcia a través d'una història (basada en fets reals) molt emotiva que transcorre en el present i en el passat (i és això, la memòria: la petjada en successives generacions d'uns fets traumàtics i injustos que el temps no pot ni vol esborrar). Enric Auquer broda el paper del mestre català que comet el pecat de voler que els seus alumnes d'un poblet de Burgos aprenguin a ser homes lliures sense deixar de ser nens.