Ha mort Jaime de Armiñan. Potser no era un dels directors espanyols més emblemàtics, potser era massa acadèmic, però cal no oblidar que va estar nominat a l'Òscar fins a dues vegades: per "El nido" (1980) i per "Mi querida señorita" (1972), un títol fonamental del nostre cinema: molt atrevit per a l'època, tractava el tema de la transsexualitat, a partir del cas d'una casta senyora castellana que se sent estranya, sobretot perquè prefereix la companyia de la seva minyona a la d'un pretendent interpretat per Antonio Ferrandis, de manera que visita al metge i li demana que sigui sincer amb ella, ja que és una dona forta i valenta, i el doctor que l'ha examinada li respon que té raó en part, perquè sí que és forta i és valenta, però no és una dona.
Segons la meva maree (en pau reposi), assessora en aquestes qüestions diguem-ne antigues, el cas no era tan estrany en una època en què la desinformació sobre temes sexuals era absoluta; i aquí potser va influir el desig dels pares de tenir una nena.
Armiñan tracta l'assumpte amb una delicadesa excepcional, però el film, que va ser un èxit enorme, no seria la gran pel·lícula que encara és avui sense la interpretació meravellosa de José Luis López Vázquez, un actor brillant però amb tendència a la sobreactuació, que aquí broda -mai millor dit- el paper de la dona que és un home i que ha d'aprendre a fer d'home, evitant en tot moment la caricatura (doble mèrit en una època en què el noranta-nou per cent de les pel·lícules que es feien a Espanya eren bàsicament això, caricatures).
