"Victoria", dirigida el 2015 per Sebastian Schipper i notablement interpretada per la catalana Laia Costa, vindria a ser una versió abreujada d'"El demonio de las armas" (Joseph H. Lewis, 1950); i dic abreujada no perquè el film de Schipper sigui més curt (ans al contrari: li dobla el metratge), sinó perquè concentra tota l'acció en les dues hores i escaig que dura la pel·lícula; i allà on el film de Lewis narrava la vida i la carrera delictiva de la parella d'amants (inspirada en Bonnie i Clyde), units pel seu amor a les armes, el desarrelament i la passió que senten l'un per l'altre, "Victoria" descriu l'únic atracament que tenen temps de perpetrar la parella formada per una espanyola que es busca la vida a Berlín després d'abandonar decebuda els estudis de piano i un paio simpàtic però una mica desorientat que ha conegut a les portes d'una discoteca; en tan poca estona, s'enamoren, delinqueixen i fugen cap a l'abisme.
Però les coincidències entre ambdós films continuen amb l'ús del pla-seqüència, que al film de Lewis servia per narrar en un fora de camp modèlic un dels atracaments, i que es manté al llarg de tot el metratge en la pel·lícula alemanya, en la qual també l'atracament succeeix fora de camp, mentre la protagonista espera al cotxe.
Pel que fa a les diferències, és simptomàtic que la concisió del film de Lewis, exemple majúscul de la saviesa narrativa del cinema clàssic nord-americà, fins i tot tractant-se d'una sèrie B com és el cas d'"El demonio de las armas", no sigui una de les virtuts de "Victoria". Òbviament, l'aposta pel pla únic impedeix l'ús de l'el·lipsi; en contrapartida, vol afavorir una sensació d'immediatesa i de realisme, però potser no calia en una història no gaire versemblant que només funciona com a thriller romàntic.
Però hi ha un altre thriller romàntic que comença i acaba de manera gairebé idèntica al film de Schipper en què l'anèdcdota és creïble i també ho és el retrat que fa d'uns adolescents marginals: ens referim a "Deprisa, deprisa" (1981), contribució de Carlos Saura a la moda del cinema quinqui -inaugurada per "Perros callejeros", del 1977-, trencament definitiu del cineasta amb la seva etapa críptica i, curiosament, una de les seves millors pel·lícules.
Tres històries de passió i violència:
