Però, pel que fa al caràcter dels personatges, la qüestió és prou diferent. Longfellow Deeds és un xicot de poble, ingenu, una mica peculiar -però molt bona persona-, que es converteix en milionari de la nit al dia; els representants del seu oncle, mort a Itàlia i causant de la seva riquesa, el porten a Nova York, on ha de decidir què fa amb els diners. Tots es comporten com uns voltors, i la noia -la periodista- l'enreda per obtenir la seva amistat i poder ridiculitzar-lo a la premsa sensacionalista sense que ell sospiti.
"El secreto de vivir" mostra tres Amèriques: la rural, representada pel personatge protagonista, senzill i autèntic; la urbana, que reuneix tots els vicis del capitalisme; i, enmig, la població més desemparada, les víctimes de la Gran Depressió, a qui Deeds, en un gest molt rooseveltià, que propiciarà que el vulguin declarar boig (i incapaç d'administrar l'herència), decideix ajudar regalant-los terres de conreu.
No patiu, tot acaba bé en aquesta comèdia deliciosa, rubricada amb un discurs final antològic del protagonista i un petó en primer pla.
L'èxit acompanya la proposta i li val a Capra el segon Òscar com a director i l'aferma en un estil característic ("Vive como quieras" o "Juan Nadie" tenen moltes similituds), tot i que la cura en els diàlegs o l'atenció als personatges secundaris són pròpies de la comèdia clàssica americana, com ho és la narrativa: concisió, rellevància dramàtica dels titulars de premsa, sistemàtica utilització de l'el·lipsi, enquadraments funcionals, que no exclouen alguna singularitat, com el pla a contrallum en l'escena al manicomi, que s'avança un lustre a "Ciudadano Kane".
