Lee era, sens dubte, més atractiu que Bela Lugosi i, a part dels ullals i les lentilles vermelles, introdueix un component eròtic al mite.
Cushing fa de Van Helsing, sempre preparat amb alls, crucifixos i estaques de fusta ben esmolades. Els escenaris llòbrecs o la boira als jardins de la mansió on viuen la Lucy i la Mina proporcionen una adequada atmosfera gòtica que definirà les múltiples seqüeles d'un film que va esdevenir un èxit extraordinari de taquilla i de crítica.
Uns anys més tard, eren els italians que descobrien el potencial de refer títols de terror americans. D'exemples n'hi ha bastants, però assenyalaré el que he pogut veure fa ben poc a Movistar +, un exploit dirigit per l'especialista Luci Fulci qui, poc després d'emular George A. Romero a "Nueva York bajo el terror de los zombies" (1979), sense moure's dels Estats Units, presenta "Aquella casa al lado del cementerio" (1981), amb algunes similituds amb "El resplandor" (Stanley Kubrick, 1980).
Un matrimoni i el seu fill van a viure uns dies a una casa de Nova Anglaterra on residia un científic que va matar i esquarterar la seva ajudant i, tot seguit, es va penjar. El motiu de la mudança és continuar els experiments del mort; mentrestant, una nena misteriosa se li apareix al fill i li adverteix que no vagi a la casa al costat del cementiri. Com ja us podeu imaginar, la família no fa cas a pesar dels precedents macabres. I, un cop allà, tot són problemes. Finalment, però, Fulci s'allunya del seu model i s'esplaia amb un seguit de crims molt sagnants que converteixen el film en un giallo bastant bèstia (caps tallats, putrefacció), tot i que la conclusió sembla apuntar a una paradoxa temporal, com passava al film de Kubrick.
Ah, sí, me n'oblidava: també esbotzen una porta amb una destral que algú havia col·locat oportunament a la cuina de la casa. Qui no hi té una destral, a la cuina?
A més, el pòster inclou un senyor amb un ganivet i cara de dolent que s'assembla sospitosament a Jack Nicholson (i que no apareix a la pel·lícula):
5 comentaris:
Lo típico de estos films.
Es interesante el componente erótico en el mito de Dracula.
Algo que está muy presente en la pelicula de Francis Ford Coppola.
La otra película tiene una premisa interesante.
Y lleva a preguntarse que pasaría con algunas historias si los personajes fueran más sensatos. Y tuvieran en cuenta las advertencias sobrenaturales, misteriosas.
Saludos.
Trecce: Más o menos, aunque el "Drácula" de Terence Fisher supuso cierto punto y aparte.
Demiurgo: La película de Coppola explicita el carácter erótico del mito.
En cuanto a la de Fulci, puedo asegurarte que la premisa es mejor que la película en sí. Y si los personajes fuesen más sensatos, pues... que igual no había película.
Saludos.
Títols icònics (sobretot el primer). L'escena final de "Dràcula", per cert, és un dels meus primers records d'infantesa.
Una abraçada.
No t'ho creuràs però no l'havia vista fins ara.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada