Parlo molt dels clàssics i en comento pocs, és cert. Vaig fer referència a l'edat daurada del gènere al post sobre "Entre pillos anda el juego" i resulta que aquí també trobem Ralph Bellamy, en el paper d'un milionari de Texas que aprofita una estada a Nova York per festejar la Lucy Warriner (Dunne), en procés de divorci d'en Jerry (Grant).
La cosa entre el matrimoni va malament des de la primera escena, en què s'insinuen sengles infidelitats, tot i que no deixa de ser curiós que els comentaris malvolents dels membres de l'alta societat en què es belluguen els protagonistes vagin només dirigits a la dona; un punt de vista escandalosament masclista que s'estén a molts aspectes del film. Però no volem jutjar la mentalitat dels anys trenta, en qualsevol cas molt més oberta als Estats Units que a la majoria de països en aquella època, sinó la categoria d'un film que només pretén divertir.
Mentre duren els tràmits del divorci, els membres del matrimoni es busquen noves parelles, però cal suposar que encara s'estimen perquè estan molt gelosos i no deixen de fer-se la guitza, la qual cosa origina la successió d'escenes divertides que constitueixen l'eix i raó de ser d'una comèdia modèlica en què, com en els millors títols del gènere, els objectes tenen molt protagonisme, des d'un bombí fins a una porta que no tanca bé. Carey, fins i tot, treu profit del protagonisme d'un gos, força simpàtic, la custòdia del qual centra el procés de divorci (novament, els americans molt més avançats que els europeus).
5 comentaris:
Me llamó la atención el título pero resultó, por lo que contás, que se trata de una tramposa traducción.
¿Hay un perro en la película? A veces llaman más la atención que los actores humanos.
Saludos,
Uno de los films más celebrados de la comedia loca típica del cine americano de los años 30-40.
La recordo com una pel·lícula amb moments extraordinàriament divertits, molt en la línia de l'Slapstick.
Una abraçada.
Desternillante película, screwball comedy en la que los polivalentes Grant y Dunne están magníficos. Hace tiempo incluí una escena de esta película en el cine forum del blog, aquella estupenda en la que Irene Dunne pretende arruinar la velada de compromiso de su ex, no tiene desperdicio.
Saludos!
Demiurgo: Bueno, es que esto de la pícara puritana resulta muy raro. La traducción literal del original en inglés sería algo así como La terrible verdad. Si bien hay que reconocer que los dos títulos remiten a la ironía de una historia en que las cosas no siempre son como aparentan ser.
Creo que era Hitchcock quien decía que no hay que rodar con animales ni con niños (ni con Charles Laughton), aunque incumple la advertencia en títulos como "Los pájaros". En el caso que nos ocupa, efectivamente hay un perro, protagonista de algunos de los momentos más divertidos.
Trecce: La Screwball Comedy, así es.
Juan: Té moments slapstick (com quan Cary Grant cau de la cadira interrompent el concert de la seva encara esposa), però els diàlegs són impagables.
ethan: Efectivamente. He ido a tu post del 2010 y te felicito por tu reseña y análisis de la secuencia en cuestión.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada