No és difícil establir una analogia entre "Il Casanova" i el "Satyricon". El venecià literat, seductor i ensarronador professional seria una versió més cultivada de l'Encolpi al text de Petroni; tampoc no seria gaire diferent d'altres personatges fellinians com el Marcello de "La dolce vita". En definitiva, un individu que ens guia per un món en decadència, ara l'Europa del segle XVIII i la seva fauna aristocràtica, que Fellini, com no podia ser d'altra manera, presenta com un circ en què sovintegen estranyes representacions teatrals i monstres tant humans com animals, amb predilecció novament pels monstres marins, com la balena que troba en la seva visita a Londres.
Tot i que va excloure del muntatge la trobada del nostre heroi amb una dona de pits inabastables (l'exuberant Chesty Morgan), no falten les gegantes ni les nimfòmanes de tota condició, inclosa una de geperuda amb qui protagonitza una orgia delirant en una posada. Casanova, esclau del seu prestigi, folla amb qualsevol dona que se li posi al davant. No obstant això, la seva vida no és tan fàcil. Denunciat per heretge, ha de fugir de la seva estimada Venècia, i quan troba una dona que realment li agrada, de seguida la perd.
Casanova fa l'amor mecànicament; una idea que el film reitera tant amb l'escenificació dels seus coits com en la presència d'un autòmat en forma d'ocell que sempre l'acompanya. Que la seva darrera parella sexual -en la vida i en somnis- sigui també un autòmat, és una trista paradoxa que servirà per tancar el cercle. Casanova ha dilapidat una vida errant i envelleix sol i humiliat pels més joves al castell de Bohèmia on treballa de bibliotecari. La tristesa d'aquest final resulta conseqüent en una pel·lícula especialment melancòlica a pesar de l'abundància d'escenes més o menys eròtiques, en què la idea de la mort és sempre present, fins i tot en els discursos del seductor poeta, com li retreu alguna de les seves amants.
8 comentaris:
Casualmente, vi esta película hace años, en un canal de aire.
Fellini adaptando un clásico que se presta mucho a su imaginario.
Només afegiria a la teva detallada ressenya l'immens treball dut a terme per Nino Rota a la banda sonora, una de les partitures més aconseguides de tota la seva carrera com a compositor.
Una abraçada.
Demiurgo: ¿Qué es un "canal de aire"?
Trecce: Como hizo con la obra de Petronio, lleva a su terreno las memorias de Giacomo Casanova.
Juan: Ja m'agrada que ho esmentis perquè calia assenyalar el treball tan creatiu del gran Nino Rota.
Una abraçada.
Un canal que se capta por una antena que se pone en el techo, a frecuencias VHF, sin pagar un canal de cable, un streaming. Si la antena está bien orientada, funciona bien.
Y de paso, me llamó la atención lo mecánico de la sexualidad, como la competencia de Casanova con un personaje bruto, sine educación, el hombre natural.
Gracias por la aclaración.
La escena de la competición resulta bastanta paradójica, pues parece ser Casanova quien se comporta de forma más mecánica y, en cierto sentido, brutal, con absoluto desprecio al goce de su pareja.
Saludos.
El acercamiento a Casanova (por el que Fellini parecía sentir un evidente desprecio) fue el pretexto para una barroca y sombría fantasía alegórica que giró en torno al mito masculino de la práctica "desalmada" del sexo y, consecuentemente, la angustiosa huida hacia adelante del personaje central. Todo ello, en el azufroso contexto (con bellas y pavorosas imágenes que funden lo onírico y lo real) de una sociedad en avanzado estado de descomposición.
Un análisis muy certero.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada