LE MANS '66

James Mangold és un artesà competent que, tot i no tenir una filmografia excepcional, pot presumir d'haver aconseguit una bona interpretació de Sylvester Stallone (a "Cop Land").

Amb Matt Damon i, sobretot, Christian Bale, ho tenia més fàcil.

I, mira, a mi no m'agraden especialment els cotxes i les curses automobilístiques sempre m'han semblat molt avorrides. En cinema, tampoc no sóc un fan de la nissaga "The Fast and the Furious", però reconec que n'he vist algun episodi i m'ha semblat entretingut. Però aquí parlem de quelcom més específic: curses legals, d'aquestes amb espectadors i grans marques patrocinant els cotxes. Doncs no he vist "Grand Prix" (John Frankenheimer, 1966) ni "Peligro... Línea 7000" (Howard Hawks, 1965), i guardo un record borrós de "Las 24 horas de Le Mans" (Lee H. Katzin, 1971; amb Steve McQueen). De manera que no puc comparar però sí afirmar que "Le Mans '66" (2019) ha estat una sorpresa. M'ha semblat una pel·lícula emocionant i que no perd gas en cap moment a pesar de la seva llarga durada. Més enllà de les competents interpretacions de tot l'elenc, Mangold sap treure partit de totes les situacions que es deriven d'una trama basada en fets reals (en concret, la competència entre Ford i Ferrari concretada en la mítica competició en què la resistència és tan important com la velocitat); i el film no parla només de canvis de marxa i problemes amb els frens sinó de la lluita entre el geni individual i les corporacions, de l'amistat i del compromís. La direcció artística, que recorda "Mad Men" per la dècada en què transcorre l'acció i pel retrat dels implacables executius de la Ford, enfrontats als dos antiherois de la història, és excel·lent sense caure en l'exhibicionisme; i les imprescindibles escenes sobre l'asfalt resulten trepidants gràcies a la combinació d'uns efectes visuals eficaços però igualment discrets i una planificació d'estil clàssic que dóna més rellevància als rostres rere el volant que a les màquines que piloten.