A "Todos queremos algo" (2016), Richard Linklater recupera la temàtica de "Movida del 76" i la situa deu anys més tard, sense que es noti gaire la diferència. Potser la posada en escena és més elaborada i els diàlegs estan més ben escrits, però aquests joves dels anys vuitanta que arriben a la universitat per jugar a beisbol (mai no he entès el funcionament de les universitats nord-americanes: aquí, la gent va a estudiar, no a fer esport) i passen les hores bevent i follant si els deixen, són creïbles, sí, però tenen l'interès d'un menú degustació a McDonald's. Passa el mateix que al film de 1993: el realisme implícit en una recreació més o menys autobiogràfica anul·la tot relleu dramàtic. Paradoxalment, l'intent de fer un fresc de l'època, amb els protagonistes assistint a l'intrusió del punk al bressol del country, contradiu el to naturalista de la proposta.
2 comentaris:
Una altra a la bonica llista de no recomanacions
PS: Contràriament a la llista de recomanacions, la de no recomanacions no existeix
És clar, lògic.
Publica un comentari a l'entrada