dijous, 19 de gener del 2017

LA LA LAND


"Whiplash" convidava a molts bons auguris sobre el futur immediat del seu director i guionista, el jove Damien Chazelle. Però la veritat és que "La La Land" (m'agrada més el títol original que això de "La ciudad de las estrellas") supera totes les expectatives. D'aparença lleugera i transparent però dotat de certa profunditat conceptual, el musical protagonitzat per Emma Stone i Ryan Gosling i que ha batut tots els rècords als Globus d'Or és, des de ja, un títol de refèrencia del cinema contemporani. Del que portem de segle, vaja.

De fet, "La La Land", prolonga el discurs de "Whiplash" i, alhora, el complementa. També parla d'amor a la música (al jazz), de somnis i de la dificultat d'assolir-los. Però si "Whiplash" era un drama realista i també un musical modern, "La La Land" es presenta com un musical clàssic amb un fort component oníric (ja hem dit que parlava de somnis).

L'acció transcorre a la ciutat on es fabriquen, els somnis. A Los Angeles. A Hollywood, on Mia (Stone) vol triomfar com a actriu; l'escenari ideal per a un homenatge als clàssics del gènere en la seva etapa daurada, però també a tot el cinema dels anys quaranta i cinquanta.

I si "Whiplash" tenia un muntatge tan virtuós com frenètic, amb predominància dels primers plans, "La La Land" es desenvolupa en plans seqüència i en plans generals perquè puguem veure com els protagonistes ballen sota la llum de les estrelles. Com en el cinema musical d'abans.

El gènere, sobretot en la seva versió més vintage, implica habitualment la negació del realisme: la gent no interromp les converses i es posa a cantar (pot haver-hi excepcions, però vaja); no ballen claqué junts quan s'acaben de conèixer; la gent atrapada en un embús a l'autopista no es posa a ballar damunt dels cotxes, ni els camions amaguen orquestres al seu interior. Però tot això i més pot passar en un musical, i passa a "La La Land". No obstant això, el film de Chazelle no es limita a parlar dels somnis i també ho fa del seu revers: la realitat i les decepcions.

Perquè "La La Land" no és, encara que ho pugui semblar, una còpia dels seus models, sinó un exemplar únic de cinema modern, fins i tot de cinema del futur, un cinema que assaja noves formes d'expressar vells conflictes i que il·lustra el seu esquema argumental al voltant de l'oposició entre els desitjos i la dura realitat amb una estructura formal que reforça aquesta idea: el contrast entre un món oníric filmat en pla-seqüència i el despertar del somni mostrat mitjançant el pla-contraplà (vegeu l'escena de la discussió durant el sopar).

"La La Land" conté una seqüència meravellosa que resumeix el seu discurs sobre el cinema com a espai per al somni i la capacitat de la fantasia per transcendir la realitat: Sebastian (Gosling) i Mia van a un cinema de repertori per veure "Rebelde sin causa"; a l'escena del planetari, la pel·lícula (el cel·luloïde) es crema. La parella, lluny d'amoïnar-se, decideixen anar ells mateixos a l'Observatori Griffith de Los Angeles i allà ballaran un vals menyspreant la llei de la gravetat.

Però somni i realitat col·lideixen al llarg de tota la història fins arribar a una conclusió que no puc revelar però que resulta prodigiosa i un nou homenatge cinèfil (el film n'està ple), en aquest cas als números musicals apoteòsics que tancaven obres mestres com "Cantando bajo la lluvia" o "Un americano en París".

No podem obviar la semblança del film de Chazelle amb un altre musical visionari que també homenatjava els clàssics del gènere des del futur digital i que també parlava d'una parella que fugia (momentàniament) de la realitat per viure un somni amb coreografia de Gene Kelly: ens referim a "Corazonada", que Francis Ford Coppola va dirigir el 1982. Però aquest títol va ser un fracàs majúscul i "La La Land" és ja un gran èxit. Potser el món no estava preparat llavors per veure renèixer el gènere. O potser, senzillament, Frederic Forrest i Teri Garr no tenien el carisma que els sobra a Ryan Gosling i Emma Stone (quins ulls!).

10 comentaris:

Jordicine ha dit...

És tot un encert, sí senyor. I s'ha de convertir en un clàssic. M'ho vaig passar pipa. No sóc massa de musicals, però és atractiu i hipnòtic. Després de la primera cançó, impressionant plànol seqüència, la gent ja aplaudia. Abraçada.

ricard ha dit...

Una ocasió excepcional en què públic i crítica es posen d'acord per aplaudir.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Los musicales me provocan siempre mucha pereza, pero el artefacto este me ha gustado. No como para tirar cohetes, pero no puedo decir que el visionado haya sido una pérdida de tiempo.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Creo que es apta para todos los públicos, no únicamente para los amantes de los musicales.

Un abrazo.

Ca ha dit...

Senzillament, una notable i per moments -com bé dius- meravellosa proposta que revisiona l'art del cinema (no només del musical) des d'un concepte propi però que ret continu homenatge a les fonts de les quals beu. El ballet que conclou la història es extraordinari i com també comentes arrela en els clàssics del gènere (efectivament, a mi m'ha vingut al cap de seguida el d' "Un Americano en París"). Cert és també que crec que es gaudeix millor amb certs coneixements del cinema nordamericà dels quaranta i cinquanta (açò és palès ja amb la referència al Hoagy Carmichael) però, per altra banda, espere i desitge que desperti la curiositat del personal que no s'ha acostat encara a aquell cinema. Bé, m'ha agradat molt, tot i que no sóc massa parcial perquè anava decidit a veure allò que he vist: un profund homenatge als clàssics. El que m'ha sorprés és que no es queda com això i la seva pròpia personalitat sorgeix des d'aquell emotiu punt. Stone ho fa força bé però Gosling, amb un d'aquells personatges construïts de manera exemplar, està excepcional. Una salutació.

ricard ha dit...

Sens dubte, la pel·lícula és un regal per als cinèfils. Però té el gran mèrit d'haver agradat a gairebé tothom qui l'ha vista, i això vol dir a un munt de gent que no coneix els clàssics del musical i/o pensen/pensaven que això són antigalles.

Salutacions.

David ha dit...

Jo! Tendría que revisar Corazonada, pero es que además creo que dejé de verla en su día en algún pase de cineclub de esos que daban a las tantas...así que no sé, pero lo del carisma de los actores que apuntas al final puede tener su punto. Y que también son diferentes.
Ya veo que te ha gustado. A mí también me gustó, aunque le pongo algunas pegas si la comparo con los clásicos. Para ser un musical, baila más la cámara que los actores, Ryan no canta, la banda sonora (que la he estado escuchando estos días) es pegadiza y no está mal, pero no es West Side Story, ya que la tocamos más arriba. Y aún así, me acabo de dar cuenta de que con los años puede pasar lo mismo que te digo arriba con West Side Story, que llegará la gente y dirá, "más allá de las pegas que le puedas poner, esta peli es un clásico" (no lo es para mí)

En el blog de Mr.Lombreeze estuvimos hablando de la peli y ya solté bastante allí. Por si te interesa: http://gusanoylombriz.blogspot.com.es/2017/01/la-la-land-el-cine-cupcake.html

Otro abrazo.

PD: No me había dado cuenta de que habías comentado esta. Últimamente tengo el blog y a los vecinos un poco olvidados... A ver si voy poniendo remedio.

ricard ha dit...

Creo que "La La Land" es, hasta ahora, el musical del siglo XXI. Pero, claro, eso es fácil, ¿qué otros musicales hay en el siglo XXI? La película de Chazelle es inteligente, es entrañable, pero coincido en que no es mejor musical que "West Side Story"; y ya no hablemos de "Un americano en Paris" o "Cantando bajo la lluvia".

No tienes que disculparte por no estar más atento a los blogs vecinos, no se puede estar en todo. Yo aprovecho para decir que si no siempre te dejo comentarios no significa que no te lea. Por ejemplo, he visto tu completo resumen de las películas de Marlene Dietrich; lo que pasa es que sólo he visto "Marruecos" entre todas las que citas y me da un poco de vergüenza reconocerlo.

Un abrazo.

David ha dit...

Jajaja...No pasa nada. La cantidad de clásicos y películas que me faltan a mí por ver.

ricard ha dit...

Yo es que me aprovecho de ser viejuno y comento muchas películas que hoy son clásicos y que vi en cine en mi juventud. Pero, claro, no había nacido en los años treinta y cuarenta (ni en los cincuenta, que tampoco soy tan viejo), y ahí voy más perdido. Cuando era jovencillo veía muchos clásicos por televisión pero ahora nunca echan cine en blanco y negro y hay que bucear en Internet. Hay acceso a todo pero también es más arduo, no sé si me explico. De hecho, hay tanto para escoger que el problema es saber por donde empezar.

Otro abrazo.