dijous, 5 de novembre del 2015

SALÓ


Si el cinema de Pasolini ja era propens a la radicalitat i l'afany de provocació, sembla conseqüent que la pel·lícula -pòstuma- que va dedicar al feixisme esdevingués per mèrits propis l'obra més incòmoda i més impactant de la seva filmografia i, possiblement, de tota la història del setè art.

"Saló, o los 120 días de Sodoma" (1975) s'inspira, com anuncia el subtítol, en l'obra del Marquès de Sade i, com aquesta, s'estructura a la manera de La Divina Comèdia de Dante, en quatre cercles que aniran apropant els protagonistes al més profund de l'avern: l'Avantsala, el Cercle de les Manies, el Cercle de la Merda i el Cercle de la Sang.

Però l'acció no transcorre al segle XVIII sinó que se situa temporalment i geogràfica a la República de Saló, que fou una mena de reialme que els nazis li van muntar a Mussolini, al nord d'Itàlia, quan els aliats ja havíen conquerit Roma cap al final de la Segona Guerra Mundial.

Allà trobarem quatre personatges particularment fastigosos que representen quatre estaments del Poder: el President (el polític), el Jutge, el Bisbe i el Duc. Amb l'única intenció de divertir-se o senzillament perquè PODEN fer-ho, segresten una colla de nois i noies adolescents, tots ells agraciats físicament, i els tanquen en una mansió.


El número 4 i els seus múltiples són omnipresents en la narració: quatre cercles, quatre botxins, vuit ajudants, quatre narradores (tres i la pianista, per ser exactes), quatre filles, setze víctimes (significativament, al principi són divuit però un noi mor quan prova d'escapar i una noia se suïcida, la qual cosa permet arrodonir la xifra a vuit més vuit; al mateix temps, les dues morts propicien sengles acudits que explica un dels "senyors"). Confesso la meva ignorància sobre la importància simbòlica d'aquest número (*), però les matemàtiques van acompanyades al film d'una posada en escena fonamentada en els enquadraments simètrics, quasi sempre mitjançant plans generals que representen la situació dels personatges en aquesta estructura piramidal. La qual cosa genera certa fredor que compleix una doble finalitat: d'una banda, reforça la idea de ritual que té l'experiment dut a terme a la mansió, reglamentat fins a l'últim detall; d'una altra banda, l'exposició freda i metòdica d'uns fets abominables contribueix, paradoxalment, a augmentar el rebuig de l'espectador i a emfatitzar la manca de pietat i de passió dels botxins; quan dic manca de passió, però, no em refereixo als seus instints més primaris i a la fixació obsessiva pel sexe anal i la coprofàgia.

Els botxins no són sospitosos de simpatitzar amb el comunisme però manifesten en un dels nombrosos discursos que amenitzen les vetllades al castell que el feixisme és la forma més perfecta d'anarquia ja que ELLS poden fer allò que els doni la gana. I es comporten com a autèntics llibertins, violentant totes les convencions burgeses i apel·lant (el bisbe, el primer) a ritus pagans i mig satànics.



Mentre les narradores que han contractat expliquen relats eròtics d'arrel sadiana, els quatre senyors fan servir els adolescents com a esclaus sexuals; alhora, anul·len llurs esperits vexant-los de totes les maneres imaginables i els incorporen a uns jocs que només als poderosos complauen (per exemple, el famós banquet de merda); finalment, els torturen fins a la mort en una escena d'una crueltat extrema que està plantejada cinematogràficament d'una manera molt hàbil: les tortures es practiquen al pati de la mansió mentre els senyors fan torns per contemplar l'escena des de la casa amb l'ajuda uns prismàtics; adoptarem el punt de vista de cada un dels observadors i veurem com criden els botxins i com xisclen les víctimes però no els sentirem; el fons sonor serà un fragment del Carmina Burana que acabarà sent substituït per la música melòdica d'Ennio Morricone, que ja sonava en els títols de crèdit inicials sense prevenir-nos de l'horror que havia de venir. El final, amb els guardians ballant amigablement, arrodoneix aquest discurs sobre la banalitat del mal que és, en darrera instància, "Saló"; no pas un film pornogràfic com han dit alguns sinó una obra complexa i rotunda, la millor dissecció del cantó fosc de l'ànima humana, que Pasolini ja havia explorat en pel·lícules anteriors però mai amb tanta lucidesa.


Ara fa quaranta anys d'aquest film i de la mort del seu director, assassinat en circumstàncies mai del tot aclarides; algú ha atribuït la seva mort a una conxorxa entre la màfia i alguns industrials corruptes que temien ser desemmascarats per l'escriptor i cineasta.

"Saló" va estar prohibida a molts països i, a Espanya, es va estrenar amb cinc anys de retard, amb la qualificació X de les pel·lícules pornogràfiques.

Vaig assistir a una sessió al Cine Bosque, ple a vessar. A l'escena del banquet de merda van passar dues coses: primer, molta gent va fugir tot rondinant; segon, unes mosques es van falcar sobre l'objectiu del projector i la seva ombra tapava les imatges del film. És ben sabut que les mosques van a la merda però allò resultava ben estrany. La gent va començar a cridar: "¡Paren la proyección y maten a las moscas!" Resultava patètic i alhora divertit. El projeccionista no devia tenir cap flit i, tot d'una, veiem l'ombra de la seva mà provant d'espantar les mosques.

Ja sé que sembla un acudit fàcil però us asseguro que va ser ben bé així.



(*) El completíssim post sobre el film d'El Antepenúltimo Mohicano planteja una teoria al respecte prou interessant.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Una de las películas más polémicas de la historia, Saló... hace bueno el dicho de que el poder corrompe y acierta al reflejar una distopía realista sobre la libertad secuestrada y el sometimiento como única forma de vida. Más que una terrible alegoría sobre el fascismo, se adivina el pesimismo y la desesperanza de una sociedad que ha tirado la toalla y está dispuesta a vivir de rodillas. Un film brutal y descorazonador en el que se atisban los abismos del alma torturada de su creador, el cineasta sufriente muestra el horror en espacios de una belleza incomparable para levantar acta sobre la crónica de un fracaso anunciado.

Aun así, queda lejos de mi película favorita de Pasolini, "Mamma Roma", un film que no me canso de ver.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Muy oportuna tu descripción del film como una distopía sobre una sociedad sometida, idea que estaría en consonancia con la amarga visión que tenía el cineasta sobre el mundo contemporáneo.

A mí también me impresionó "Mamma Roma", película que no había visto antes de documentarme para este monográfico sobre Pasolini.

Un abrazo.