FRANCIS FORD COPPOLA # 7: OCEANS DE TEMPS

A la dècada dels noranta, Coppola dirigeix dues pel·lícules en què la seva obsessió pel pas del temps esdevé tema central, tot i que des de perspectives prou diferents.

"Drácula" (1992) parla de la immortalitat i d'un amor que roman al llarg dels segles fins que el vampir protagonista retroba la seva estimada Elizabeta, morta tràgicament a mitjan segle XV, reencarnada en una noia de casa bona al Londres de finals del XIX. L'escena en què el comte transilvà i la Mina coincideixen en un teatre on es projecta una pel·lícula dels Lumière relaciona de manera molt bella i elegant el naixement del cinema amb la seva capacitat per preservar la realitat, i la història dels amants per als quals un instant és etern i el temps tan incert i inabastable com les onades que es perden en l'oceà.

La referència al cinema primitiu, en el film de Coppola, no és només argumental. L'extraordinària escena inicial, amb Vlad lluitant contra els turcs i empalant tothom qui arreplega, simula una projecció d'ombres xineses. L'arribada a Londres està filmada amb una primitiva càmera Pathé. Cap dels nombrosos efectes visuals està fet per ordinador i tots remeten a trucs quasi tan antics com el mateix cinema. La part de la visita de Jonathan Harker al castell d'un Dràcula l'ombra del qual va per lliure és una interessant reelaboració dels elements més característics de l'expressionisme cinematogràfic i conté els moments més memorables de la pel·lícula.

"Drácula" és un experiment que combina una gran fidelitat a la novel·la de Bram Stoker (com s'anuncia des del títol), recuperant el seu caràcter epistolar, o l'esmentat homenatge als inicis del cinema, amb elements més sofisticats i, fins a cert punt, post-moderns: l'espectacular disseny de vestuari d'Eiko Ishioka o les nombroses referències sexuals, explícites en alguns diàlegs (Van Helsing fa un joc de paraules entre civilització i sifilització, i d'aquesta manera relaciona també la mossegada del vampir amb el contagi d'una malaltia venèria; Lucy fa un acudit de mal gust en veure els seus pretendents tan ben armats), o implícites en l'argument: Mina sembla més púdica que la cosina Lucy però el magnetisme animal de l'aristòcrata eslau que la reclama al seu costat i, de vegades, es transforma en el llop del conte, resulta una temptació irresistible en l'entorn repressiu de l'Anglaterra victoriana; o la part final -la menys aconseguida del film-, quan uns genets armats amb rifles i abillats com en un western persegueixen al comte fins al castell on l'espera la mort redemptora.

Té algun aspecte discutible però "Drácula" és un dels films més atractius del director, visualment fascinant i delicadament romàntic. L'aportació de Gary Oldman resulta essencial i Winona Ryder compleix en el paper ambigu de Mina (o Elizabeta). El director havia volgut l'actriu per al paper de Mary Corleone a "El padrino III" i es va treure l'espina que duia clavada. A més, va aconseguir el primer èxit comercial en molt de temps, que fins i tot va inaugurar una franquícia que consistiria a recuperar els personatges clàssics del terror en luxoses produccions que apel·larien al seu original literari; així, doncs, a "Drácula de Bram Stoker" va seguir "Frankenstein de Mary Shelley", produïda per Coppola dos anys més tard i dirigida per Kenneth Branagh; però aquest títol no va tenir gaire èxit i l'experiment no va tenir continuïtat.

L'any 1996, Coppola va dirigir "Jack", protagonitzada per Robin Williams, que tractava d'un nen amb un trastorn genètic que el feia envellir a una velocitat quatre vegades superior a la normal; de manera que l'actor fa el paper d'un nen de deu anys amb l'aspecte d'un home de quaranta, amb tots els problemes que això comporta. El film, que manté un delicat equilibri entre el drama i la comèdia, va ser molt mal rebut per la crítica; personalment, crec que no és menyspreable en absolut: el llibret no és res de l'altre mon i l'invent té un cert aire de telefilm de sobretaula; però Coppola i Williams es mostren en tot moment sensibles i respectuosos amb el drama quotidià d'un nen que sap que és diferent però no vol renunciar a portar una vida normal, sobretot quan intueix que no serà gaire llarga.