S'ha estrenat "Boyhood", la pel·lícula que Richard Linklater ha estat filmant al llarg de dotze anys (diversos dies de rodatge repartits entre el 2002 i el 2013) amb els mateixos actors, que creixen i envelleixen davant dels nostres ulls, i que mostra la vida de Mason (Ellar Coltrane) des dels sis anys fins que entra a la universitat.
No és que al jove protagonista li passi res de l'altre món, ni a la seva germana (Lorelei Linklater, filla del director), ni als seus pares separats (Patricia Arquette i Ethan Hawke). Tret del mal costum de la mare d'emparellar-se amb alcohòlics psicòpates, les seves vides són d'allò més normals i representen fidelment la classe mitjana del cor d'Amèrica, vessant intel·lectual -tot i que tindrem ocasió de conèixer gent força conservadora-. Però això no vol dir que el film no resulti interessant. L'experiment, tota una novetat històrica, comporta una sensació absoluta de realisme i resol de manera expeditiva el problema sempitern de reflectir en pantalla el pas del temps. Però "Boyhood" tampoc no seria tan apassionant si no fos per la rara capacitat de Linklater de captar la rellevància dels petits instants, de mostrar la mirada d'un nen primer i un adolescent després sense cap mena de condescendència, la qual cosa ja és un mèrit a l'abast de molts pocs directors. Mason és molt intel·ligent però és com la pel·lícula mateixa: no li cal fer grans discursos ni formular interrogants en veu alta per fer-nos partíceps de la seva por i, alhora, el seu entusiasme per afrontar una vida que comença i que pot conduir a l'èxit o al fracàs, o fins i tot a un lloc incert en què les coses perden el seu significat, més o menys com els ha passat als seus progenitors.
6 comentaris:
También a mí me ha gustado mucho la manera en que Linklater capta el latido de la vida, y eso que resulta mucho más simple de lo que imaginaba. Quiero decir que al realizar una odisea emocional sobre lo ordinario se convierte más en una estratagema o experimento que en un film convencional, una película puede resultar infinita si uno lo desea.
Por cierto, no sé por qué, la premisa argumental del film me ha recordado a una de mis películas favoritas, "El Fotógrafo del Pánico" (Michael Powell, 1960), cuya crítica se encuentra incluida en mi blog y es uno de esos clásicos que a ti te gustan, esa obsesión por filmar al protagonista al cual su padre sometió desde pequeño y que le hizo padecer de escoptofilia convirtiéndose en un psicópata. No debe ser algo muy sano eso... digo yo.
Mi recomendación es que veas un peliculón titulado "La Isla Mínima", que pude ver en preestreno y que es para para mí la película del momento y una de las mejores en lo que va de año.
Un abrazo
Interesante la relación que observas con "El fotógrafo del pánico". Aunque al chico de "Boyhood" lo filmaban únicamente algunos días al año. Por cierto, que leí en una entrevista con Ellar Coltrane que no recuerda nada de sus seis años y que no sabría decir en qué momento dejó de ser él mismo y empezó a actuar (en la película).
Recojo tu recomendación sobre "La Isla Mínima", de la cual ya tenía muy buenas referencias.
Un abrazo.
Totalment d'acord amb el que dius. No per tractar la vida quotidiana deixa de ser una pel·lícula absolutament suggeridora i que et va venint al cap durant dies amb flaixos de petites grans veritats vitals. I l'espectacle de veure com creixen els nanos i maduren els adults em va entusiasmar. Una gran perla per mi va ser veure la mirada de Mason: canviada però essencialment la mateixa, valgui la contradicció.
M'apunto la proposta del Pedro, en tinc bones referències també.
Estic d'acord amb la teva observació sobre la mirada de Mason. "Boyhood" és i serà un títol de culte.
Aquesta tarda, la meva dona ha vist "La isla mínima" i n'ha sortit entusiasmada. Jo, malauradament, he assumit el compromís d'acompanyar el petit de la casa a veure "Ninja Turtles".
Petons.
I què millor que fer de bon pare, eh? :D Algun dia, però, tindreu el gust d'anar al cine amb ell i coincidir amb els gustos. Precisament Boyhood la vaig anar a veure amb la meva filla... No te n'adonaràs i el vostre ja serà un ganàpia de 18 com la meva o el Mason ;)
Ja tens raó. Per cert, "Boyhood" la vaig anar a veure amb el meu altre fill, un adolescent de 15 ;)
Publica un comentari a l'entrada