Només un any després del final de la Segona Guerra Mundial, William Wyler va dirigir "Los mejores años de nuestra vida", un drama sobre el retorn dels veterans i els seus problemes d'adaptació a la vida civil que segueix la peripècia de tres personatges, representants dels tres exèrcits: un sergent d'infanteria feliçment casat i amb fills adolescents (Fredric March), un capità pilot de bombarders casat també però no tan feliçment (Dana Andrews) i un mariner que torna amb les dues mans amputades i tem el retrobament amb la seva nòvia (Harold Russell, un actor no professional que, de fet, s'interpretava a si mateix).
El primer terç del film, que comença quan els tres homes es coneixen a l'avió que els porta a la petita ciutat on viuen i culmina quan es retroben el vespre del mateix dia en un bar on el capità i el sergent acaben amb un pet considerable, és magnífic, mostra de la capacitat dels directors i guionistes del cinema clàssic nord-americà de conjugar emotivitat i concisió narrativa. Els problemes dels tres homes, que acaben ofegant en alcohol, ens són presentats de manera molt eficaç: el mariner manc sap fer moltes coses amb els ganxos que té en comptes de mans però no sap com abraçar la seva promesa; el sergent lliura al seu fill una espasa samurai i una bandera japonesa amb missatges dels familiars del soldat mort, però el noi en fa un cas com un cabàs i s'interessa pels problemes amb la bomba atòmica, sobre la qual sembla estar molt més informat que el seu pare.
Arran de la visita al bar de Butch, el capità no té esma de tornar a casa seva i la família del sergent l'acull durant la nit, en el transcurs de la qual tindrà un malson en què reviu un fet traumàtic de la contesa bèl·lica. La filla del sergent (Teresa Wright), que fa d'infermera, l'acotxa i aviat sabrem que els dos joves s'han enamorat i que estan destinats a acabar junts, sobretot quan coneguem l'esposa del capità (Virginia Mayo), una dona dolenta que no li convé.
A partir d'aquest moment, el film es fa més previsible; però no perd interès gràcies al nivell de les interpretacions i a l'elegància d'una posada en escena que, amb l'ajuda de la fotografia de Gregg Toland, treu un gran partit de la profunditat de camp (cal destacar l'escena final, quan tots els personatges es reuneixen al voltant de la parella de nuvis i deixen Teresa Wright i Dana Andrews sols a l'altra meitat de l'enquadrament).
La gràcia de molts detalls (impagable l'escena del matí després de la borratxera, quan la dona del sergent -Mirna Loy- dubta si acompanyar amb flors l'esmorzar que porta al seu marit, o quan aquest compara les fotografies amb el seu aspecte lamentable al mirall i llença les sabates per la finestra) contrasta amb l'escassa subtilesa d'alguns subratllats: per exemple, en l'inici a l'aeroport, el capità heroi de guerra no pot agafar un avió, mentre que, darrere d'ell, apareix un milionari preguntant si pot embarcar els seus pals de golf. En qualsevol cas, la insistència del film a destacar la falta de sensibilitat envers els veterans de guerra d'una societat civil només preocupada pels diners i l'amenaça comunista resulta força sorprenent en un títol de l'any 1946; de fet, el senador McCarthy va posar sota sospita la pel·lícula i el seu guionista Robert Sherwood, tot i que la cosa no va anar més enllà atès l'enorme èxit de públic i de crítica (van caure set Òscars, dos dels quals per al mariner manc: un d'honorífic i l'altre al millor actor secundari).
5 comentaris:
Esta peli está muy bien. Bueno, es ya un clásico, ¿no?
Jo! Leía la entrada y me acordaba de cosas, pero no la tengo reciente.. Pero sí recuerdo que me gustó. Y no digo que sea mejor, pero creo que hasta me gustó más el panfleto bélico anterior de Wyler... el de La señora Miniver (igual porque la tengo más fresca).
Un saludito.
Com vaig resssenyar fa un temps em sembla una interessant proposta i com dius demostra el saber fer del Hollywood Clàssic, començant per un excel.lent i treballat guió i acabant per les actuacions o la tasca de Wyler. Una obra com aquesta que s'atreveix a incorporar temàtica social al gran públic amb molta sensibilitat de vegades, altres amb una saviesa cinematogràfica majuscula, ha de ser coneguda per l'espectador actual amb urgència. Salutacions.
David: Yo la he visto hace nada. En cambio, debo reconocer que nunca he visto "La señora Miniver".
Ca: Efectivament, és un títol de capçalera.
Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.
7 Oscar bien merecidos para una película que con el tiempo se ha convertido en uno de los grandes clásicos de la la historia del cine, y que la convierte en pionera de un tema que posteriormente sería muy recurrente en el cine: el regreso del soldado y su difícil reintegración a la normal life después de tanta muerte y destrucción.
William Wyler siempre fue un autor infravalorado, pero su filmografía contiene una de mis películas favoritas de todos los tiempos, "El Coleccionista" (1965), que además está basada en una magnífica novela de John Fowles que fue como el catecismo de muchos asesinos en serie.
Un abrazo
A William Wyler, en sus tiempos considerado el mejor director del mundo, lo castigaron los críticos de la Nouvelle Vague al rebajarlo a la categoría de "artesano". Puede que tuvieran algo de razón, pero tampoco es una deshonra ser un artesano, sobre todo si se es tan bueno en el oficio. También me gusta mucho "El coleccionista". Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada