Les similituds entre "La gran belleza", de Paolo Sorrentino, i "La dolce vita", de Federico Fellini, són considerables:
- El protagonista és un escriptor fracassat que exerceix de periodista; en el cas de "La dolce vita", especialitzat a cobrir els excessos de les celebritats que pul·lulen per la nit romana; a "La gran belleza", es dedica a entrevistar artistes d'avantguarda.
- El protagonista surt de festa cada nit i col·lecciona amants.
- El protagonista coneix tots els aristòcrates i bohemis adinerats de Roma.
- El protagonista té alguns amics assenyats amb qui li agrada parlar de l'essència de les coses -o de les coses més senzilles, que ve a ser el mateix-.
- El film té una estructura episòdica.
- Surten molts capellans.
Les semblances amb l'univers fellinià s'amplien amb l'aparició de tota mena de frikis i d'animals exòtics en els indrets més insospitats (una girafa en unes ruïnes, uns flamencs a la terrassa). Les estranyes performances executades pels artistes que visita Jep Gambardella aporten el surrealisme present també en moltes obres de Fellini.
Dic això sense cap intenció d'infravalorar l'excel·lent film de Paolo Sorrentino. De fet, ni tan sols penso que vulgués emular el director de Rímini. Resulta prou comprensible que si algú vol parlar del mateix que parlava "La dolce vita" faci servir arguments similars. A més, i encara que pugui semblar una paradoxa, Fellini no hauria fet mai un film com "La gran belleza".
L'estil no és el mateix: no es basa tant en l'enquadrament com en els moviments de la càmera. La pel·lícula de Sorrentino és més concreta, més realista. El personatge protagonista tampoc no és com en Marcello: Jep Gambardella reflexiona com el personatge de Fellini sobre la mort i la decadència, però Marcello era jove i Jep, als seus seixanta-cinc anys, i tot i que folla i beu gintònics amb una vitalitat envejable, ja es comença a sentir una mica vell. Paradoxalment, els qui es moren són molt més joves. Això el fa sentir desemparat, i algun intent per obtenir consell espiritual fracassa estrepitosament.
"La gran belleza" parla de la buidor i de la fragilitat de la vida i de la necessitat de cercar-hi alguna cosa que valgui la pena, quelcom que tingui una bellesa imperible. Paradoxalment, per mostrar aquesta recerca, Sorrentino ens submergeix en una ciutat plena de tresors artístics. Tampoc les imatges del film estan mancades de bellesa, fins i tot durant les festes amb música de mariachis i de Rafaella Carrá. L'escena inicial, amb un cor que canta des d'un monument sobre un estany mentre uns turistes japonesos fotografien la Ciutat Eterna dóna la mesura d'un film visualment espectacular. Quan Toni Servillo-Jep Gambardella es dirigeix a l'espectador per fer-lo saber que ja de petit preferia l'olor de les cases dels vells als conys, sabem que el text estarà a l'altura.
8 comentaris:
La presentación del personaje de Jep Gambardella es simplemente magistral. Me ha gustado tu reseña, aunque creos que incides demasiado en las similitudes entre esta película y el clásico de Fellini.
Un abrazo.
Estoy de acuerdo con tu objeción. Pero no he podido evitarlo. Un abrazo.
Com ja saps a mi em va semblar apassionant i del millor que he vist en el cinema en temps. Però les similituds amb La dolce vita son claríssimes. Ha estat molt bé que les enumeressis.
Una abraçada.
Pues a mí no me ha parecido un excelente film. Unas fotos muy bonitas de Roma, eso sí. Pero como bien dices... demasiadas similitudes. Tenía la impresión de que esta película la había visto hace ya 20 años (en blanco y negro). Pero bueno, para gustos los colores. A mi hijo le gustó. Mi mujer y yo pensamos que estaría bien ir a Roma, pero que aparte de eso la peli no funcionaba (para nosotros, ojo!).
Un saludito.
ja em van enganyar per veure la del Fellini, no m'enganyaran pas per veure aquesta :P
Sandra: Gràcies per sortir en la meva defensa, jaja. Records a la família.
David: Tiene bastantes virtudes, entre las cuales unos diálogos llenos de sabiduría.
pons007: No et fiquis amb "La dolce vita", que encara ens enfadarem.
Una abraçada, gràcies per comentar.
Muchas ganas de ver esta peli de Sorrentino! Que la comparen con esa obra de arte que es La dolce vita es ilusionante, aunque haya diferencias que haces notar en tu entrada. Parece tener un algo existencial (la de Fellini lo tenía, de un existencialismo diferente al de Bergman, por ejemplo, pero creo que evidente) la película en eso del sinsentido de la vida, el vacío o la búsqueda de lo auténtico, o la belleza. Más que anotada está, ricard. Gran entrada!
Bueno, menos mal que tú sí eres un fan de "La dolce vita" (próxima entrada, advierto). Pero te recomiendo que valores "La gran belleza" por sí misma, porque tiene suficiente entidad, porque lo merece y porque las comparaciones son odiosas (aunque yo haya cedido a la tentación). Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada