Flamant Palma d'Or en el darrer Festival de Cannes, "La vida de Adèle" (Abdellatif Kechiche, 2013), adaptació de la novel·la gràfica "Blue", de Julie Maroh, demostra que no cal ser original per aconseguir una gran pel·lícula. O potser la seva originalitat radica en la senzillesa.
El film mostra la vida de l'Adèle entre l'adolescència i allò que pot ser el final de la seva joventut, la qual cosa equival a narrar la relació amorosa que manté amb l'Emma, una noia més gran que ella i també més inquieta. Que és un film sobre dues lesbianes és, doncs, una obvietat. Però el lesbianisme, tot i que comporta alguna complicació afegida, no és ni de bon tros el tema de "La vida de Adèle". Kechiche és tan ambiciós que no vol parlar de les circumstàncies de l'amor -tot i que situa l'acció en un context molt precís- sinó de l'amor en si mateix. I a "La vida de Adèle", com en l'obra de Marivaux, que el film cita explícitament, s'expressen tots els moments de la passió amorosa: l'enamorament, la il·lusió, la por, el desig, l'èxtasi sexual, la gelosia, el desengany. I al llarg de tres hores de metratge que no pesen en absolut ni semblen arbitràries, el rostre de la jove actriu Adèle Exarchopoulos, filmat gairebé sempre en primer pla, transmet aquesta allau de sentiments fins a traspassar la pantalla. Si heu estimat podreu compartir cadascuna de les imatges, algunes molt íntimes, d'aquest film de sensibilitat infinita.
9 comentaris:
Enorme pel.lícula on com bé dius el lesbianisme és secundari. Tots ens hi podem sentir identificats en molts aspectes. I el paper de L'Adele és el millor en anys.
Una abraçada.
Entren ganes de veure-la, i el somriure d'una d'elles és del tot contagiós. Gràcies per la informació.
i si no hem estimat, mirar la pel·li serà una perdua de temps, no?
David: L'Adèle enamora la càmera.
GEMMA: No te la perdis.
pons007: Si no hem estimat, pot ser una pèrdua de temps tot en general.
Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.
Una obra maestra, de lo mejor que he visto este año a la espera de "12 años de esclavitud. En mi crítica escribí: "El viaje que iniciamos con Adèle a lo largo de una década contiene el latido de la vida en su plenitud". Lea Seydoux y Adéle Exarchopoulos están que lo vierten, de ahí las fotos que incluí en mi blog.
Un abrazo
Muy buena tu reseña. Y las fotos. Léa Seydoux también es guapísima; la recuerdo haciendo de asesina a sueldo en "Misión imposible: Protocolo fantasma".
Un abrazo.
Sí, y en "Medianoche en París" y en "Malditos Bastardos", aunque, si me permites, yo te la recomendaría en"La Belle personne", de Chistophe Honoré, nunca Lèa Seydoux lució tan turbiamente bella, lánguida y afligida. Además de que es un film recomendable, si la ves ya sabrás a qué me refiero.
Un abrazo
Vols guanyar el festival de Cannes?
Agafa dues actrius "dispoades a tot" (ha, ha) fes-les muntar quatre escenes llargues de sexe pseudo explícit, amaneixo amb bronques, estirades de cabells i mastegots, parla de l'Amour en majúscules i ja tens la Palma àurea a la butxaca. Fa anys que en diuen "Cinema risqué", d'aquest invent, i a hores d'ara, pel que sembla, encara funciona. En fi. Sempre ens quedarà el porno menys fi...
Pedro: Ya la estoy buscando.
I robot: Ja he dit al post que no la trobava molt original com a concepte. De tota manera, és massa sincera i precisa com per poder acusar-la de ser un producte prefabricat. I que consti que no tinc res contra el porno menys fi, ans al contrari.
Gràcies pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada