Resulta conseqüent que algú tan capficat amb la religió catòlica com Scorsese portés a la pantalla la vida de Jesús. El 1988, després de l'èxit d'"El color del dinero", va poder fer realitat el seu ansiat projecte d'adaptar la novel·la de Nikos Kazantzakis "Crist de nou crucificat". El film portava el títol de "La última tentación de Cristo", i amb això n'hi va haver prou perquè els fanàtics ultra-catòlics de mig món muntessin una furiosa campanya contra la producció, que només va aconseguir fer-li més publicitat.
Si haguessin vist el film que estaven atacant potser s'hauríen adonat de la seva pròpia estupidesa, doncs l'aproximació del director a la passió de Jesucrist resulta bastant ortodoxa.
És cert, en qualsevol cas, que Scorsese destaca la faceta humana de Jesús, però no em sembla que això vagi contra la fe catòlica. I també és cert que el Jesucrist que magníficament interpreta Willem Dafoe, resulta un personatge molt scorsesià: coneix la seva missió divina, la qual cosa li provoca fortes discussions amb Judas (Harvey Keitel), un revolucionari que només vol que s'alcin contra els invasors romans; però, alhora, no pot escapar de la seva condició humana i té por de ser feble. Lluita contra la seva pròpia debilitat -com Jake LaMotta- i, mentre agonitza a la creu (potser fabricada per ell mateix quan feia de fuster), imagina com hauria estat la seva vida si no hagués tingut el compromís de sacrificar-se per salvar-nos: potser s'hauria casat amb Maria Magdalena i hauria format una família. Però això només representa una temptació del dimoni, un moment de debilitat d'aquell que va cridar "Déu, per què m'has abandonat?", i, finalitzat el seu somni d'una vida com a home normal, Jesús recupera el seu destí.
Si això no és una faula que podria projectar-se als seminaris, que vingui Déu i ho vegi!
"La última tentación de Cristo" no és la pel·lícula més espectacular del director però sí una de les més personals i sinceres. L'any 1997 va apropar-se a una altra fe i va posar en imatges la vida del Dalai Lama a "Kundun" (1997), amb notable sensibilitat i exquisides imatges.
"Al límite" (1999), amb guió de Paul Schrader, recorda molt "Taxi Driver" en la mesura que ens submergeix novament en els ambients més degradats de Nova York per mitjà d'un personatge que recorre de nit els seus carrers. Però Frank Pierce (Nicolas Cage) no condueix un taxi sinó una ambulància i no vol matar ningú sinó salvar tantes vides com sigui possible. Viu turmentat per una mort que no va poder evitar i cerca la redempció en un singular via crucis, molt semblant al viscut per Jesucrist (el salvador), també al llarg de tres dies com els que van de la mort a la resurrecció; com Ell, es mou entre desferres humanes i intenta salvar-los de l'infern (la nit de Manhattan); ajuda a una noia que es diu Maria i assegura ser verge a donar a llum bessons; apareixen fanàtics religiosos i personatges que jeuen amb els braços oberts com si fossin a la creu; al final, una llum celestial il.lumina Frank i la seva ànima queda alliberada.
És a dir, que "Al límite" seria com una barreja entre "Taxi Driver" i "La última tentación de Cristo". Scorsese i Schrader van quedar descansats en abocar-hi totes les seves obsessions i adornar-la amb la referida imatgeria religiosa; tot això servit per la posada en escena més barroca imaginable, amb moviments de càmera al.lucinats, i amb un to tragicòmic força insòlit. És a dir, un film excessiu que no va ser gaire ben rebut pel públic ni per la crítica però personalíssim i reivindicable.
4 comentaris:
La última tentación de Cristo es buena, seguro que la forma engaña a los católicos, aunque el texto se toma sus libertades y la película a su vera, pero al final es como una especie de hipótesis sobre sus dudas, pero afronta su destino, es la forma la que molesta, pero se entienden los rasgos generales de su humanidad, e igual, todo como debe ser, conflictos y libertades del filme con el público. Buena película. La de Cage la quiero visionar de nuevo, la vi y no le di mucha importancia, necesito una segunda vez para sacar mejores conclusiones. Saludos.
Un dia haig de tornar a veure "Al límite" de la que no és que tingui mal record, però tinc la sensació que potser milloraria. Els catòlics s'escandalitzen per tot i seguramente és per por a perdre ells mateixos la fe, o això crec jo, però com dius la peli de Scorsese és molt respectuosa. Kundun m'agrada però em deixa molt fred, imatges molt boniques i poca cosa més. En tot cas cap de les tres pelis és de les meves favorites del director, però totes valen molt la pena.
Una abraçada.
Començo per dir que "The Las Temptation of Christ" m'agrada molt, però jo segueixo apreciant més Scorsese quan tracta de la màfia, els carrers i la delinqüència. Sol afegir-hi reflexions socials i ens ha donat grans moments de la història del cine. Per a molts "Uno de los nuestros" segueix sent una de les millors pel·lis negres, i un autèntic clàssic.
Sobre la "Temptació de Crist" només voldria afegir que és una molt bona adaptació de la novel·la (adaptar novel·les llargues sol donar pèssims resultats al cinema), i que la banda sonora del Peter Gabriel és excel·lent. Aquesta BSO va generar una quantitat infinita de plagis, i amb això ja es demostra la influència que ha tingut després.
Al youtube es pot escoltar sencera: http://youtu.be/FtngZIBNBbE
Mario: Es que los católicos no toleran que nadie se salga del guión.
David: Tampoc són les meves favorites del director però les tres són, penso, reivindicables. En fi, ja li tocarà el torn a "Uno de los nuestros"...
Lluís: Paciència; com li deia a David, ja parlarem de les seves pel·lícules de gàngsters. I gràcies per la teva aportació sobre "La última tentación de Cristo".
Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada