Darrerament, he pogut veure tres dels títols que havia dirigit abans de l'esmentada i magnífica "Drive": "Pusher" (1996), el seu debut cinematogràfic, també coneguda com "Un paseo por el abismo"; "Pusher II" (2004), continuació de la trilogia, també coneguda com "Con las manos ensangrentadas"; i "Bronson", del 2008.
A falta de veure "Pusher 3" (2005), direm que les dues primeres parts de la trilogia no tenen cap lligam argumental però comparteixen alguns personatges (Milo, traficant de drogues afeccionat a la cuina interpretat per Zlatko Buric; Tonny, un xoriço molt penjat interpretat per Mads Mikkelsen afaitat al zero i amb la paraula "respecte" tatuada al clatell), l'ambient dels baixos fons de Copenhague, i sengles trames que versen sobre gent que deu calés a gent a qui seria millor no deure'ls-hi, personatges summament violents i que cerquen el seu lloc en un univers sòrdid en el qual només compta el present, tenir diners per comprar coca, escapolir-se dels creditors, i on les oportunitats de felicitat són escasses i complicades: Frank (Kim Bodnia) estima una puta però no sap com demostrar-l'hi ("Pusher"); Tonny busca una família però sa mare mor, son pare l'odïa i la mare del seu fill el menysprea ("Pusher II"); al final, supera el seu complex edípic de manera expeditiva i fuig en un autobús amb un nen que pot ser el seu fill (tot i que mai no ha arribat a fer-se la prova de paternitat) cap a un destí incert. Ambdós films són excel·lents exercicis de cinema negre amb anti-herois tràgics; vaja, com "Drive"; i la posada en escena, d'un to proper al documental, no és tan calculada i brillant però també resulta ocasionalment estilitzada i àgil en tot moment, amb nombrosos travellings.
"Bronson" sí que és totalment estilitzada, amb una banda sonora potent i eclèctica que barreja música dels vuitanta i clàssica. I violentíssima; no endebades narra la vida de Michael Petersen (Charles Bronson, si es vol), un personatge que només sap expressar-se amb els punys; ell i el sistema són incompatibles i per tal motiu es passa la vida entre reixes. El gran encert -i potser la debilitat- d'aquest film és el seu caràcter purament conductista; Bronson no té cap motiu aparent per ser com és. Perdó: sí, vol ser famós.
Els anti-herois de Nicolas Winding Refn.
"
2 comentaris:
Bronson no em va agradar. Les altres dues no les he vist i en principi no tenia intenció. M'ho replantajaré.
Sí vaig veure fa molts anys Fear X. molt lynchniana i em va encantar.
Una abraçada.
"Bronson" és la que menys em va agradar de les tres, però tot i així la vaig trobar interessant. Prenc nota de "Fear X".
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada