Va d'una colla de personatges que comparteixen un hobby peculiar: veient o experimentant en la pròpia carn accidents automobilístics, s'exciten sexualment. Són el matrimoni Ballard (James Spader i Deborah Kara Unger), la doctora Remington (Holly Hunter), Vaughan (Elias Koteas) i Gabrielle (Rosanna Arquette). El film comença, com no podia ser d'altra manera, amb un accident aparatós, que farà que James Ballard entri en contacte amb el grup fetitxista: topa amb el cotxe en què viatgen la doctora Remington i el seu marit; l'home mor i ella queda ferida, però en aquest moment tan tràgic i violent encara té humor per mostrar-li a Ballard el seu pit nu. A partir d'aquí, "Crash" es converteix en una successió metòdica de trobades sexuals molt explícites entre els protagonistes, ben bé com si ens trobessim davant d'una pel·lícula pornogràfica. Aquesta estructura fa del film una experiència lleugerament àrida i hermètica però tanmateix fascinant; i cal dir que conté la majoria de les constants del cinema de Cronenberg:
- L'alienació:
Els personatges viuen fora del món. La seva rara fília els aïlla; però la sensació va més enllà, és una constatació que el director transmet molt bé en termes visuals: els exteriors són freds i impersonals, banyats per una il·luminació blavosa; vehicles desplaçant-se per una autopista entre blocs d'apartaments idèntics, observats per Ballard des de la finestra del seu apartament, igual a tots els altres. Després del primer accident, porten el protagonista a l'hospital més proper, que és el de l'aeroport; com que està pensat per a eventuals desastres aeris, està buit, i ell roman en una sala repleta de llits pulcrament fets que no acullen cap pacient.
- La fusió home-màquina:
És la idea de la Nova Carn, prou assajada pel director en films anteriors, especialment "Videodrome" (1983). Alienat del món que l'envolta, l'home es fusiona amb les màquines. Aquí, són els cotxes, lògicament, però també les pròtesis aparatoses que transformen els seus cossos ferits (amb menció especial per al personatge interpretat per Rosanna Arquette).
- La mutació:
Els personatges veuen com els seus cossos canvien. També el matrimoni Ballard, que busca la manera d'avançar en la seva relació, canviarà a partir de les experiències viscudes amb el grup fetitxista.
Després de l'accident, ella se'l mira amb uns altres ulls:
La ruïna dels planxistes:
La Nova Carn:
No miren un video porno; és el Fernando Alonso.
A "Cosmopolis" (2012), també l'adaptació d'una novel·la, escrita per Don DeLillo i considerada profètica de l'actual crisi del sistema capitalista, Cronenberg presenta un home -el multimilionari Eric Packer, interpretat amb sorprenent convicció per Robert Pattinson- que viu dins d'un cotxe, la seva limusina blanca, que fa servir per creuar Nova York per tallar-se els cabells en una barberia de barri. La ciutat està plena d'embusos de trànsit i manifestacions a causa de la visita del president dels Estats Units i el trajecte s'eternitza. Packer, però, no té temps d'avorrir-se, almenys aparentment; des del seu vehicle ultratecnificat, aposta milions de dòlars contra el yuan xinès mentre folla amb Juliette Binoche i amb una atractiva guardaespatlles, departeix sobre el sentit dels diners i de la vida amb els seus assessors i la seva dona, es fa fer -com cada dia- una completa revisió mèdica, visita una biblioteca, un parell de restaurants i una discoteca, o rep la visita d'un raper que l'informa de la mort del seu músic favorit (en un dels seus ascensors, només s'escoltava la seva música).
Amb uns diàlegs brillants però densos i una voluntat clarament metafòrica (Packer i la seva limusina SÓN el sistema capitalista), "Cosmopolis" sembla massa deutora del seu original literari, la qual cosa no impedeix que, novament, les constants cronenbergianes apareguin:
- L'alienació:
Packer no és al món. Ell viu en palaus i limusines rodejat de tots els luxes imaginables. Mentre el seu vehicle insonoritzat el porta a tallar-se els cabells, veiem els carrers per on circula: són transparències, la qual cosa intensifica la sensació d'alienació; hi veiem imatges terribles de rates mortes i d'homes immolant-se amb gasolina i un llumí. Per a Packer, la gent només són comparses. Té a la seva disposició soldats i prostitutes però se sent sol al davant del seu exèrcit i temptat per l'autodestrucció, que viatja sempre amb ell i que també l'espera al final del camí amb l'aspecte d'un ningú amb un arma (Paul Giamatti).
- La fusió home-màquina:
Packer no pot funcionar sense la seva limusina plena de pantalles i d'ordinadors. El món és de les màquines i la vella barberia només és un miratge, un record del passat. A part del cotxe, trobem, a la part final de la pel·lícula, una pistola que només funciona si reconeix la veu del seu portador (sembla molt segura, però...) i l'arma de ciència-ficció amb què el personatge de Paul Giamatti vol materialitzar la seva justícia.
- La mutació:
Si la protagonista femenina d'"Inseparables" (1988) tenia l'úter trifurcat, a "Cosmopolis", Packer té la pròstata asimètrica. Ell es pensa que això és signe d'una malaltia, però Levin-Giamatti li explicarà (massa tard) que el caos no és necessàriament anòmal (tot i així, la seva estranya arma pot ser l'equivalent dels instruments quirúrgics per a dones mutants que dissenyava el doctor Mantle).
El film, com "Crash" i com molts altres títols del director, presenta una evolució del personatge protagonista, que potser el fa més savi però també el pot conduir a la mort. Recordeu allò que li passava al pobre científic de "La mosca" (1986).
9 comentaris:
Crash és una de les altres pel·lícules prohibides de l'habitació dels meus pares i que jo la mirava d'amagat!!!!
Tb m'encanta especialment perquè la trobo molt rara...un vici tan destructiu i al mateix temps que els feia sentir vius...
Una abraçada!!!
Els personatges de Cronenberg se senten més vius quan estan infectats; trobaríem forces exemples, en la seva filmografia.
Escolta, potser que facis una llista de les pel·lícules de l'habitació dels teus pares...
Una abraçada.
Molt bon estudi de semblances entre les dues pel.lícules. Les contants de Cronenberg estan gairebé sempre però jo vaig defensar a Sitges, que Cosmopolis és una peli 100% cronengberiana i que s'acosta molt al seu cine anterior al de la década del 2000. Per mi la radiografia és molt certera, la pel.lícula utilitza també un estil que tingui a veure amb la trama i és cert que pot ser difícil però segons el meu parer particular, la proposta més estimulant en el que portem d'any. Una abraçada.
Las pelis de Cronenberg están llenas de locura. Cronenberg trata lo “extraño” de una forma fascinante. Chocante que algo tan feo y desagradable (lo que nos suele contar el director canadiense) sea a la vez tan bello en su propuesta visual y en las formas, tan sugestivo.
Excelente, ricard. Un saludo.
Ah, por cierto, Cosmópolis no la he podido ver en el cine, pero caerá sí o también. Ciao.
David: Sobre la dificultat de "Cosmopolis", sóc testimoni que el públic del Cine-club d'Igualada va sortir de la projecció força emprenyat; els qui em tenen més confiança (i ja sabem que la confiança fa fàstic) i m'identifiquen com un dels programadors, han amenaçat amb retirar-me la paraula definitivament. Més: tens molta raó en què el film és 100 % Cronenberg i que sembla un retorn al fantàstic que tenia una mica abandonat; nogensmenys, penso que els seus films de la darrera dècada són convencionals en aparença però que, en el fons, també aprofondeixen en les seves obsessions; n'hauria de fer una anàlisi més calmada, però no em negaràs, per exemple, que el protagonista d'"Una historia de violencia" no és un cas evident de mutació, d'assassí sense escrúpols a pare de família exemplar. Una abraçada.
Javier: Sí, tiene una extraña fijación con lo mórbido y lo enfermizo y extrae belleza de todo ello. Además, filma con una elegancia asombrosa. Un abrazo.
Cosmópolis sigue fielmente el libro, lo he leído, incluso las frases son iguales, pero comparto que Cronenberg tiene muchos vasos comunicantes con De Lillo, y es que el arte cuando es profundo y verdadero ejerce esa complicidad, además la elección es lo que Cronenberg ha buscado por verse identificado. Un filme que hace lo posible por contener esa abstracción que maneja el texto y saca muy buenos resultados. Eso sí hay una notoria confusión en muchos, creen que Binoche es una prostituta y no lo es, es su amante pero es una compradora y vendedora de arte, en el filme se puede ver además su diálogo sobre ello. Crash me pareció muy loca, pero no me atrapo tanto, me parece medio tonto. Un abrazo.
Pues gracias, Mario, por confirmar mi impresión de que Cronenberg había sido muy fiel a su original literario. Los directores-autores tienen esa rara capacidad de llevar a su terreno textos ajenos sin dejar de serles fieles. Es cierto que el personaje de Juliette Binoche parece el de una prostituta y es una marchante de arte. De todos modos, cuando hablo en mi post de prostitutas no pretendía ser literal. Un abrazo.
Sí, està clar que el cine de Cronenberg, de forma més o menys amagada té unes constants faci el que faci. I una historia de violencia no és la excepció. El que passa amb Cosmopolis és que molts fans del director de la época de la nova carn s'indignen amb el que consideren traició del canadenc. I no se n'adonen que muta una mica l'estil, que requereix de més predispossició per part de l'espectador. Però que la llavor de tot el seu cine és evident. En fi, a Sitges em vaig quedar força sol. I veig que tu al teu cine-club també, ja,ja. Quan tothom ens retiri la paraula quedem un dia per veure-la. Una abraçada.
Ai, la solitud del cinèfil! Et prenc la paraula. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada