Quan va realitzar "Branded To Kill" (Koroshi no rakuin, 1967), Seijun Suzuki ja portava una pila d'anys dirigint sèries B de yakuzas i experimentant amb el llenguatge cinematogràfic. Aquesta vegada, però, els productors van dir que prou, que les seves pel·lícules no s'entenien i no donaven diners i li van tallar l'aixeta, condemnant-lo a l'ostracisme fins que, a mitjans dels vuitanta i arran d'una retrospectiva a la Mostra Internazionale del Nuovo Cinema de Pesaro, se'l va descobrir a Occident i Tarantino i altres van començar a reinvindicar-lo.
Una mica difícil de seguir sí que resulta el film, en els seus primers compassos. Suzuki prescindeix de qualsevol ortodòxia i, com un Godard qualsevol, se salta totes les regles del raccord. Però, a mesura que ens situem en la trama, també descobrim que aquesta no té gaire importància, una enèsima revisitació de l'ètica dels yakuzas, amb assassinats per anar omplint i abundants escenes eròtiques entre el protagonista i les seves amants; l'interès del film radica en la seva llibertat formal, una posada en escena barroca i pròdiga en imatges inquietants (la noia morta al vàter, la col·lecció de papallones dissecades...), més alguns detalls surrealistes com l'obsessió del protagonista per l'olor de l'arròs bullit.
Sexe i papallones.
2 comentaris:
Just l'altre dia, C. Noodles parlava de les similituds de Jarmusch i aquest director que cites i descònec al meu blog, així que potser ha arribat el moment de fer-li una ullada. Començo per aquesta o em recomanes alguna altra per iniciar-me?
Una abraçada.
Jo només he vist aquesta i "Tokyo Drifter" (1966). "Branded To Kill" és més estranya i visualment més interessant, però l'altra també és molt estilitzada i, a diferència de la que comento al post que és en blanc i negre, permet valorar el treball de Suzuki sobre el color, molt imaginatiu en algunes seqüències.
Jarmusch és un dels directors que reivindiquen el japonès. En línies generals, no acabo de veure-hi la similitud, però almenys una escena de "Branded To Kill" la va copiar el nord-americà a "Ghost Dog": un tret a través d'una canyeria forada el cap d'un senyor que s'acosta a la pica més del compte.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada