BLANCANEU

Diran que "Blancaneu" (Pablo Berger, 2012) està calculada per aprofitar l’èxit de "The artist", el títol que la darrera temporada va triomfar revivint el to i les maneres del cinema silent.

Bé, podria ser que aquesta circumstància hagués animat la producció; però Berger afirma que ja portava temps pensant en el film, i qui hagi vist la seva pel·lícula anterior, "Torremolinos 73" (2003), sabrà que aquest director -de moment no gaire prolífic pero ja importantíssim en la història del cinema espanyol- fa gala d’una vasta cinefília i conrea els homenatges i les combinacions impossibles. En aquell cas, barrejava Bergman amb la comèdia de "destape" dels setanta, utilitzant la mateixa fotografia de colors esvaïts i transcendint el gènere amb molta intel·ligència i sentit de l’humor. Ara, ens ofereix el conte de la Blancaneu en format de cinema mut i ubicant-lo als anys vint, a Sevilla, amb toros i flamenc.

Novament, el tractament d’un material tan delicat resulta molt hàbil: Berger no evita el comentari irònic i alguns acudits –els nans toreros- són obligats. Però la història de la pobra Blancaneu se’ns presenta com allò que és en essència: un folletó al voltant dels traumes edípics que apel·la als nostres sentiments més elementals, amb tragèdia i suspens, i personatges malvadíssims, com la madrastra (esplèndida Maribel Verdú) i el seu xofer (Pere Ponce), o tan bondadosos com la Carmen (Macarena García / Sofía Oria), passant per alguns de més ambigus, com els nans interpretats per Emilio Gavira i Sergio Dorado o l’empresari mefistofèlic (Josep Maria Pou). Això no impedeix alguna variació interessant, com la rellevància del personatge del pare, molt oblidat en d’altres versions, aquí un torero torturat i tetraplègic a causa d’una cogida (excel·lent Daniel Giménez Cacho), la substitució del mirall màgic pel reportatge gràfic d’una revista del cor o un final amb ressò necròfil.

Els homenatges cinèfils són variadíssims, del cinema folclòric espanyol d’abans de la guerra a l’expressionisme alemany, Hitchcock en les escenes al cortijo, Renoir en les escenes campestres, i un final que evoca el clàssic de Tod Browning "Freaks"; però "Blancaneu" no és només un collage erudit sinó un compendi d’emocions aconseguides a força de convicció i a força d’imatges impactants –la multitud avançant cap a la Maestranza mentre un dirigible sobrevola la plaça de braus; el castell de focs i la nit de gresca al campament dels nans; qualsevol primer pla de la bellíssima Macarena García- subratllades per una fotografia hipnòtica de Kiko de la Rica. Però "Blancaneu" tampoc no és una col·lecció de postals amb intertítols; com en les avantguardes del cinema silent, hi ha molts travellings, sobreimpressions, transicions imaginatives (els motius circulars centrats en els ulls enormes de la Blancaneu, els ulls-mirall del brau i la visió zenital de la plaça) i un muntatge trepidant.

I si no us agrada el flamenc i la corrida, tant-se-val. En gaudireu igualment. I Pablo Berger té el detall simpàtic de no deixar que mori cap toro, ni en la ficció.