STELLA

No sé si "Stella" (2008) recull els records d'adolescència de la seva directora, Sylvie Verheyde, però podria molt ben ser, perquè té totes les característiques de les històries extretes directament de la realitat. L'acció se situa als anys setanta, quan Verheyde devia ser una nena com la protagonista; des del juke-box del bar que regenten els seus pares sonen hits de l'època ("El Bimbo", "Michèle", de Gérard Lenorman, "Ti amo", d'Umberto Tozzi, molts temes d'Eddy Mitchell...); no passa gran cosa però allò que passa té una gran transcendència per a la petita Stella; fins i tot algunes circumstàncies resulten poc habituals (com passa en la realitat), com és el fet que la seva única amiga a l'escola sigui la que treu millors notes, essent Stella la més inútil. Però Gladys, l'amiga, filla de jueus emigrats de l'Argentina, també és en certa mesura una marginada, i connecta amb la intel·ligència natural de la introvertida Stella i la introdueix en la lectura dels clàssics i l'educació auto-didacta, en una plausible demostració de la inutilitat dels mètodes d'ensenyament tradicionals. Com passa en els millors films autobiogràfics (ho sigui realment o no), a través de les peripècies més quotidianes trobem un retrat precís d'un món classista i injust, ple d'éssers a la deriva, ple d'interrogants, al qual Stella s'enfronta mentre mira de comprendre'l i aprèn a enamorar-se i a odiar, a exercir la violència i a ser tolerant.