Després de l'esplèndid remake de "Perdición" que era l'òpera prima de Lawrence Kasdan "Fuego en el cuerpo", el director va abordar una temàtica més personal a "Reencuentro" (1983), història d'una colla de vells amics que es retroben arran de la mort inesperada d'un de la colla i passen junts un cap de setmana ple de revelacions.
Segurament, Kasdan no s'imaginava que aquest film sense gènere n'inaugurava un de molt definit, ni que un britànic -Kenneth Branagh- en filmaria un virtual remake l'any 1992: "Los amigos de Peter". El film de Branagh seguia fil per randa l'esquema definit a "Reencuentro":
- Una colla d'amics de la universitat es retroben al cap d'uns anys, quan encaren la maduresa amb certa indecisió, i passen un cap de setmana sota el mateix sostre.
- Un dels personatges és actor.
- Durant el parèntesi que suposa l'estada de cap de setmana, es produiran alguns canvis i revelacions.
- Tota l'estona sonen hits musicals una mica retro, per ambientar i transmetre emocions compartides.
- El to oscil.la entre el drama i la comèdia de situacions.
- Un de la colla ho té cru.
Normalment, són els nord-americans que copien els europeus, però en el cas de "Reencuentro" és ben bé a l'inrevés, i, amb "Pequeñas mentiras sin importancia" (Guillaume Canet, 2010), França s'apunta a l'invent. Amb alguns matisos:
- Els amics no són tan intel·lectuals com ho eren els d'en Peter. De fet, són una colla de pijos insuportables amb encefalograma pla que no desentonarien en un viatge organitzat del Club Mediterranée.
- No s'han deixat de veure al llarg dels anys.
- La reunió no és conseqüència de l'agonia/mort d'un dels amics, sinó a pesar de la mateixa.
- L'estada vacacional és més llarga (la pel·lícula també).
Però la resta d'elements hi són presents: els amics mengen i jeuen, un d'ells és actor; hi ha revelacions (algunes voregen el ridícul, amb tots els meus respectes per als sentiments de Vincent cap a Max) i hits anglosaxons molt coneguts acompanyen les escenes que mostren el lleure de la colla de francesos pijos. Fins i tot, la casualitat ha volgut que l'actor que fa de l'amic accidentat (Jean Dujardin) hagi esdevingut una estrella (per "The artist") després de la seva aparició breu però decisiva en aquest film, tal com va passar amb Kevin Costner, que ni tan sols sortia en el muntatge final de "Reencuentro".
"Los amigos de Peter" incomodava per la seva semblança amb el film de Kasdan, però tenia un guió molt ben tramat. No es pot dir el mateix de "Pequeñas mentiras sin importancia", que avança a batzegades. Però cal dir que, quan més es dispersa, quan menys s'assembla als seus models, la pel·lícula de l'actor-director Guillaume Canet és millor perquè és més autèntica. Com podeu deduir dels meus comentaris, moltes coses no em van agradar, però sí que ho van fer moltes altres: em va agradar molt l'inici impactant, em va agradar l'excursió desesperada a París dels dos enamorats i l'excursió a la platja de l'amic hippie de la Marie; i em va agradar el personatge de la Marie, incapaç de trobar l'estabilitat, molt ben interpretat per la sempre meravellosa Marion Cotillard.
Quina trepa!
6 comentaris:
Jo reconec que potser si em poso a plantejarme-la ara, gairabé un any després de veure-la, trobo errades de guió com dius i es obvi que original no ho és, però el dia que la vaig veure inaugurar un festival que s'estrenava a BArcelona em vaig riure molt en la seva primera meitat (per mi la millor) i la segona part em semblava força bona i emotiva. Descartant els lacrimògens minuts finals, la veritat és que em va agrdar força, tot i que entenc molt les pegues que molts li trobeu. Una abraçada.
Doncs tens tota la raó, si que aquests films semblen tots sortits del mateix motllo. He vist les tres pel.licules i potser la que més em va agradar va esser la de Brannagh. La francessa em va deixar una sensació de déjà vu i no em va convencer gaire. Salut. Borgo.
David: Aquesta és la típica pel·lícula que hagués triomfat (si haguéssim estat a temps de fer-la) al cine-club del meu poble, i que enganxa molt més -n'estic convençut- vista en companyia d'altres cinèfils. Si la mires sol a casa -com en el meu cas-, se li veu la trampa. Una abraçada.
Borgo: La meva favorita és la fundacional "Reencuentro", tot i que quan l'he tornada a veure m'ha semblat que la tenia un pèl mitificada. Segurament, si hagués vist les altres dues sense conèixer les precedents, també m'hauríen agradat molt més. Salut.
Potser a mi em va agradar un pèl més, tot i que reconeixo que a mi també em va sembla una mica llarga!!!
però on estigui la Marion..... es igual la allargada de la pel.lícula què bonica que és!!!!
Totalment d'acord, Mònica: que no ens toquin la Marion! Petons.
Doncs a mí em va agradar força.
Si us interesa podeu llegir el post que acavo de publicar sobre l'èxit del cinema francès actual.
Salutacions a tots.
Publica un comentari a l'entrada