Martin Scorsese, a "La invención de Hugo", fa un homenatge al cinema pioner des del cinema del futur. Com molt bé ha destacat algun company, la màgia del 3-D -imprescindible veure-la en aquest format- és el reflex de la màgia en els films de Méliès: aquests transformaven la realitat en meravella; el film de Scorsese, per mitjà d'un sistema que, hipotèticament, ha d'apropar el cinema a la realitat, inventa un món que només existeix en la imaginació, fet de panoràmiques impossibles (la Torre Eiffel vista des de les altures, per exemple) i d'estampes d'un París que potser tampoc no ha existit mai.
En aquest joc de falsos contrastos que és "La invención de Hugo", el nen Hugo Cabret descobreix el nen que el vell Méliès porta a dins (no endebades regenta una botiga de joguines). Conseqüentment, el relat adopta la forma de conte per a infants, i la nostra mirada es torna innocent per poder gaudir com els espectadors dels inicis del segle XX ho van fer en veure un tren sortint de la pantalla del cinema (i sense 3-D!) o un projectil impactant contra un ull de la lluna.
6 comentaris:
Ja saps que a mi em va encantar. I sí, crec que la mire'm i la gaudim com a nens, però també com amants del cinema. En certa manera la passió que Scorsese sent per el cine és la nostra i per això la gaudim molt. Una abraçada.
Em van encantar les escenes del rodatge del "Viaje a la Luna". Una abraçada.
Hola. A mi em va decebre tant. Hi ha dos scorseses, el tirà de la construcció cinematogràfica, amb els seus planos seqüència, el muntatge,.. i el cinèfil recuperador de films del passat, de la memòria del cinema. En aquesta peli de Hugo tenim el segòn, el primer està desaparegut. No em convenç ni el 3D ni uns personatges sense ambigûetats. Una metàfora del cinema com a artefacte, constructor de somnis i de màgia, si, d'acord. Però la metàfora no va molt més lluny. Vaig sortir desitjant tornar a veure Shutter Island. Allà si que hi ha la demagògia (ben entesa) del cinema. Trompe l'eoil.
Me gustó Hugo pero no tanto como para emocionarme, quería pero así es esto de la subjetividad, encontré que era bastante sencilla, pero la ambientación y la trama de Melies y su decepción me parecen excelentes, soy de ver películas familiares pero creo que me faltó un poquito más de empatía con ésta, sin embargo es claramente una buena película. Un abrazo.
Una pel.licula de col.lecció, de les bones, em va encantar (i això que la vaig veure sense 3D).
Bon diumenge.
julio: És veritat que la pel·lícula queda molt lluny conceptualment de les obres anteriors de Scorsese i que els personatges són esquemàtics, però jo no diria que no hi ha escenes virtuoses, i finalitza amb un pla-seqüència (la festa a casa de Méliès) magnífic. Però em sembla que no ets l'únic a qui ha decebut. Gràcies pel comentari.
Mario: La parte que más me gustó fue cuando Georges Méliès recuerda el rodaje de sus películas. Las escenas en la estación y los personajes del guardia y de la florista parecen de relleno. Pero, en conjunto, es una película muy singular. Un abrazo.
Gemma: Pel teu comentari, entenc que no et faria res tornar-la a veure... Si pots, busca-la en 3D. Bon diumenge i bon dilluns.
Publica un comentari a l'entrada