"Eyes Wide Shut" (1999) és, em fa l'efecte, una pel·lícula una mica incompresa. Reconec que a mi també em va descol·locar en el moment de la seva estrena, però ara mateix la trobo fascinant, una de les millors de Kubrick.
És una pel·lícula estranya, una mica extravagant. No n'hi ha per a menys: és molt agosarat adaptar una novel·la ("Relato soñado", d'Arthur Schnitzler) publicada el 1926 i ambientada a Viena, que parla d'infidelitats matrimonials en grau de temptativa i d'un senyor que passa la nit fora de casa, i traslladar-ne l'acció al Nova York contemporani sense canviar ni una coma. A més, com que Kubrick no es mou de Londres, la ciutat dels gratacels està reconstruïda en decorats, no tan aparatosos com els de "Synecdoche New York", però quasi. En qualsevol cas, la posada en escena és tan elegant com calia esperar.
L'interès de Kubrick per la novel·la de Schnitzler, que ja venia de lluny, es pot explicar des de diferents punts de vista: un dels seus directors favorits, Max Ophüls, ja havia adaptat l'autor austríac a "La ronde"; l'obra de Schnitzler sembla il·lustrar moltes de les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud, i Kubrick també s'havia interessat sempre per les especulacions del darrer, sobretot en la mesura que parlen d'una dualitat inherent a l'individu, l'inconscient del qual seria el revers tenebrós reprimit per la societat però sempre a punt d'emergir amb conseqüències imprevisibles.
La dualitat és un dels temes centrals del film, com de tota l'obra del director. "Eyes Wide Shut" conté tots els elements que fan reconeixible una pel·lícula de Kubrick i apareix reiteradament citada en el meu treball "Kubrick de la A a la Z" (en onze dels divuit capítols); però, tanmateix, és singular i aborda un tema singular.
De què parla "Eyes Wide Shut"? Fonamentalment, de la impossibilitat de tenir una certesa, qualsevol certesa.
Un bon vespre, el doctor Harford (Tom Cruise, en una actuació soprenentment continguda), tot i el seu èxit professional, el seu luxós apartament a Manhattan, la seva filla i esposa (Nicole Kidman) adorables, s'adona que tot allò que creu posseir és absolutament contingent, que no coneix la seva dona, ni es coneix a si mateix, ni entén res de res.
Després d'unes sorprenents revelacions de la senyora Harford sobre els seus desitjos més ocults, Bill Harford inicia un periple nocturn per la ciutat durant el qual haurà d'afrontar un seguit de situacions estranyes i temptadores, totes d'índole sexual en diverses formes:
- Una declaració d'amor al costat d'un cadàver. El binomi sexe-mort tindrà el seu reflex a la segona part, en l'escena de la noia morta al dipòsit, una de les més pertorbadores mai filmades.
- Bill topa amb uns adolescents que, per insultar-lo, el titllen d'homosexual.
- Una trobada amb una prostituta.
- Una trobada amb una lolita de mirada inquietant (Leelee Sobieski).
- Finalment, una orgia amb personatges emmascarats.
Bill Harford no solament no troba cap resposta en el seu periple nocturn, sinó que se li obren més interrogants. La segona meitat del film, característicament simètrica, només condueix a una confusió encara més gran i a la impossibilitat de tenir una mínima certesa sobre els esdeveniments, malgrat les revelacions que fa el personatge de Sidney Pollack en una reunió al costat d'un gran billar amb la tela de color vermell.
El final de la història, en un entorn nadalenc i amb el matrimoni Harford exercint de parella burgesa perfecta, resulta força càustic, com és habitual en els films de Kubrick, i falsament feliç. Després de conèixer la seva experiència, potser ens considerarem, com el protagonista, afortunats de ser vius, però mai més no podrem sentir-nos segurs.
La simetria kubrickiana aplicada a les relacions sexuals:
14 comentaris:
A mi també em va deixar un pèl descol.locada la primera vegada que la vaig veure... però després m'ha anat fascinant més i més cada cop que la torno a veure... jo també penso que és de les millors d'en Kubrick, juntament amb La naranja mecánica i Lolita... i sempre em torna a enganxar... no sabria dir ben bé per què... Mai la Kidman havia estat tan pertorbadora ni Cruise tan creïble en el seu paper. Les escenes a la botiga de disfresses, per a mi, el més inquietant del film... de fet, una obra pòstuma digníssima d'un director obsessiu i que ve a ser un perfecte compendi de tota la seva obra.
I ara penso que resulta sorprenent que la pel·lícula pòstuma d'un home autodidacta, ansiós de saber-ho tot sobre tot, tracti precisament de la impossibilitat de conèixer.
És una pel.licula que guanya molt la segona vegada que la veus, és molt fascinant, les escenes de la botiga de disfresses et porten als contes de Kafka i E.T.A, Hoffman. Potser té una durada excessiva. Salut. Borgo.
És cert que la pel·lícula guanya en una segona revisió, però no penso que sigui massa llarga. Veig que, com a la Mireia, també et van semblar inquietants les escenes de la botiga de disfresses. Salut!
Una forma de veure-ho molt interessant. A mi també em sembla una molt bona pel.lícula, no se si de les millors de Kubrick perque és difícil escollir i també reconec un cert desconcert al sortir del cine. De tota manera diriem que la sensació de no acabar d'abarcar allò que has vist també és una de les marques de fàbrica de Kubrick. VAig a llegir el teu treball sobre ell que has enllaçat i no coneixia. Una abraçada.
És tracta d'un treball més aviat visual, de manera que no hauràs de llegir gaire. Sigues indulgent!
Una abraçada.
Me gustó, pero para ser de Kubrick no tanto. Tienen un punto de fascinación importante y es atrevida, pero le falta intensidad y la historia es de una presuntuosidad insoportable. Kubrick quiso hacer algo de la hostia y no le salió demasiado bien a pesar de que la idea tenía posibilidades. Para mí no es de lo más auténtico de este gran director. En su atrevimiento y forma de tratar los temas, sobre todo lo sexual (aunque en Crash hay perversiones para dar y tomar) la comparo con Crash, de Cronenberg, por ejemplo, y la de Kubrick se queda un tanto pobre.
Su componente psicoanalítico viene muy a cuento estos días después del estreno de la de Cronenberg sobre Freud y >Jung. Esa dualidad de la que hablas, el deseo, las represiones, están presentes en la peli, con una atmósfera a veces muy a lo Jó que noche en cuanto a esa irrealidad tan onírica que ofrece Kubrck. De todas formas me convenció lo justo y es una pena porque podía haber sido algo muy grande.
Un saludo, ricard. Muy bueno el post, aunque en este caso coincidamos medianamente.
Ciao.
Bueno, con la pretenciosidad hay que contar tratándose de una película de Kubrick. Y me gusta que la compares con "¡Jo, qué noche!"; lo encuentro muy acertado, y no sólo por el ambiente Greenwich Village.
No he podido ver todavía la de Cronenberg, que no se dignarán estrenar en mi pueblo, pero ya caerá.
Gracias por pasarte, pese a la falta de tiempo que anuncias en tu blog, que espero por el bien de la blogosfera afecte lo menos posible a tu labor aquí. Un abrazo.
Wow...pot ser la millor critica que he llegit mai daquesta pelicula...
I mira que no fa gaire, vaig parlar d'ella amb el meu marit, li deia que las coses no son sempre el que semblen...Després de Vanilla Sky és la peli amb Tom Cruise que més m'agrada...ara que penso, pot ser només m'agraden aquestes dos...jejejeje
Gran Kubrick!!!! Una pena que aquest seu ultim treball no va tenir el reconeixement merescut!
Una abraçada!
Bé, sort que després del fiasco de "Wall Street" ens trobem aquí parlant d'aquesta obra mestra... Gràcies pel teu comentari, i confio que la conversa amb el teu marit sobre les aparences només es mogués en el pla teòric i no hi hagi cap conflicte soterrat com en el cas del matrimoni Harford (ep, que faig broma!).
A mí sí que m'acostuma a agradar en Tom Cruise, malgrat la seva tendència a sobreactuar. En canvi, curiosament, "Vanilla Sky" no em va agradar. Potser perquè guardava molt bon record de l'original espanyola... Però està bé que la defensis: és una pel·lícula que, com la del Kubrick i salvant les distàncies, no va tenir gaire sort.
Una abraçada, maca, i fins aviat!
Però què dius?? Que no t'agrada "Vanilla Sky"? Vale, a mi m'agrada i molt "Abre los Ojos", Vanilla és un remake però per alguna raó no puc posar les dos pelis en la mateixa llista de comparació. Vanilla és magnifica, amb una fotografia preciosa i una banda sonora que acompanya les escenes. El prota de Vanilla está més bé dibuixat ( i menys cabron) que el prota de Abre Los Ojos i esta és més dark, més dura...en la meva opinió és impossible comparar les dos pelis...És com comparar el musical de la Broadway "Rent" amb la peli homonima...
M'explico?? crec que no! és que m'emociono parlant de "Vanilla Sky"!....hahahahahaha
Ahh no ho sé perquè vaig fer servir la peli de Kubrick per explicar un punt de vista al meu marit...jajajajajajajaja ara que ho penso, pot ser em vaig equivocar al triar l'exemple! jajajajaja
Una abraçada!!
És veritat que la fotografia i la banda sonora de "Vanilla Sky" són molt bones, però no em convenceràs de res més (ha estat un bon intent, ha! ha!). Ara bé, tens raó quan dius que no s'han de comparar les dues pel·lícules, i està clar que Cameron Crowe va voler fer una cosa diferent.
I celebro que no hi hagi conflictes soterrats!!! :)
Una abraçada.
És una pel·lícula que em va agradar molt. Com molt bé dius es basa en la magnífica novel·leta d'Arthur Schnitzler,Relat somniat, i em fa la sensació que, en aquest cas, es pot parlar que la pel·lícula és superior al llibre, cosa que no passa gaire sovint. Salut!
No sabria dir si la pel·lícula és superior al llibre, però sí que li fa justícia, com passa amb la majoria dels films d'en Kubrick, que són gairebé sempre adaptacions d'obres literàries. Salut!
Publica un comentari a l'entrada