"Melancolía", de Lars Von Trier, és una pel·lícula tan dual com el seu director, alhora un geni i un poca-solta. Fins i tot podríem fer-ne una mala crítica al·legant qüestions que semblen evidents, com que la primera meitat és una mala còpia de "Celebración", de Thomas Vinterberg, i, la segona, una variant esteticista del cinema de catàstrofes i apocalipsis, moda a la qual s'hauria apuntat el director danès per afany de notorietat. Però també podem fer-ne la defensa a partir de les mateixes premisses, al cap i a la fi Von Trier recorre als gèneres amb cert esperit lúdic (el musical a "Bailar en la oscuridad", el cinema negre a "Dogville", la comèdia a "El jefe de todo esto"), i després d'inventar-se el Dogma per trair-lo acte seguit, també es pot permetre el luxe de barrejar alguns tics característics del moviment, com l'ús de la càmera en mà i la voluntat de denúncia social, amb escenes de gran lluentor formal inspirades en Antonioni o Bergman.
Continuant amb aquesta concepció dual, el film, després d'un pròleg bellíssim i pictòric que avança els esdeveniments i el to de la història, es divideix en dues parts, cadascuna de les quals porta el nom d'una de les germanes protagonistes. Anem, doncs, per parts, literalment:
Justine.
La primera meitat de la pel·lícula se centra en Justine i el seu casament i és de color ocre.
Ella (Kirsten Dunst) comença molt riallera. Però ben aviat aflorarà la seva malenconia, la seva incapacitat per ser feliç, la qual cosa pot ser un problema innat, però el fet de tenir un pare carallot i una mare dèspota no deu ajudar-hi gaire.
Justine és una noia intel·ligent i intuïtiva, no endebades està molt ben considerada en la seva feina de publicista. Això li permet "saber coses". Justine és la força de l'inconscient, i en una de les interpretacions possibles podríem entendre que tot el que passa amb el planeta Melancholia és una projecció del seu fàstic vital, i no ho exposo en sentit metafòric sinó literal. Al cap i a la fi, nosaltres fem el destí, i la realitat només són probabilitats que es concreten quan intervé l'observador. Dic això sense saber si Von Trier -que a Cannes només va dir que la seva pel·lícula era una merda i l'havia feta per veure la Kirsten Dunst despullada, i que entenia Hitler- volia fer una defensa de les teories derivades de la física quàntica; si així fos, els personatges de la germana i el cunyat (Kiefer Sutherland) representarien els físics relativistes, frustrats en veure que la seva representació de l'univers se'ls gira literalment en contra.
Claire.
La segona meitat del film té el color blavós del planeta que s'apropa a La Terra.
Claire (Charlotte Gainsbourgh) és la germana de Justine i el seu oposat. Supleix la manca de talent amb un sentit de l'ordre estricte, com queda clar quan organitza el casament. Si Justine és una executiva solitària, Claire és una mestressa de casa dedicada al seu fill i al seu marit, que, a més, és riquíssim, la qual cosa demostraria el seu sentit pràctic. Aparentment és la més forta, però quan s'apropa el final, els papers s'intercanvien. La raó no serveix davant la imminència de la catàstrofe, i només la solució màgica proposada per Justine podrà apaivagar l'angoixa.
"Melancolía" és un film complex i d'una bellesa primigènia. Potser sí que Von Trier només pretenia despullar Kirsten Dunst, però la manera de fer-ho, quan ella s'estira sobre l'herba en plena nit, completament nua, i es banya amb la llum de Melancholia, constitueix una imatge poètica de tanta força que ja justifica el film per als espectadors més exigents. I, a partir d'aquesta escena i sense desmerèixer la resta, tot el tram final és impressionant, aclaparador. Una gran pel·lícula.
Si només us interessa veure-la pel nu de Kirsten Dunst, apa, no cal que perdeu el temps:
11 comentaris:
Doncs estic totalment d'acord amb el final aclaparador, una mostra de la genialitat de Trier. Jo crec que Trier és un tímid que es creix quan se sent admirat i això li fa ficar la pota, però a mí em produeix més tendresa que ràbia. En tot cas, crec que és un dels grans de l'actualitat. Una abraçada.
Probablement és encertada la teva apreciació sobre el caràcter de Lars Von Trier. I el rebombori a Cannes per les seves declaracions sobre Hitler el vaig trobar excessiu. A més, com se li pot demanar a un geni que sigui políticament correcte? Això és una contradicció! Una abraçada, David.
Leo tu ambiguedad con el filme, y ese es el pensamiento que circunda en él, a unos gusta y otros no, en mi caso sí aunque me parece respetable tu postura. Me gusta tu vista de la razón anulada frente al apocalipsis. Un abrazo.
Mario.
Toda una obra de arte la que nos ha regalado Lars Von Trier.
Mario: Cuando especulo con una mala crítica, únicamente quiero poner énfasis en que todas las cosas pueden verse de maneras distintas, incluso opuestas, en función del observador. Pero que quede claro que a mí me gustó mucho la película, incluso muchísimo; o sea que no tenemos por qué discrepar.
David C.: Totalmente de acuerdo.
Y gracias por vuestros comentarios. un abrazo.
Buen desnudo, sí señor! (o en este caso señorita)
Quiero verla para saber con que “disparate” nuevo y genial nos sorprende Lars Von Trier.
Ya leí unas cuantas críticas de la peli en algunos blogs. La tuya aporta cosas interesantes.
Un saludo, ricard y hasta la próxima.
Ya tardas, Javi. Un abrazo.
Em va agradar moltíssim! La primera em va recordar, per moments, a 'Festen'. Està tot molt ben explicat. Notes la tensió. A més, la Kristen està molt bé: interpretant i físicament. No la recordava jo tan maca. La segona part de un final brutal. Per a mi és la millor pel·lícula de les darreres setmanes. Von Trier sempre m'ha interessat molt. Demà aniré a veure Polanski. Aviam. Una abraçada.
També per a mi és una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. La del Polanski deu ser bona i també l'aniré a veure si puc, però no ho sé... L'obra de teatre em va deixar una mica indiferent.
Amazing movie.. good comment!
I keep reading
Thanks for your comment!
Publica un comentari a l'entrada