LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

Quan Spielberg va estrenar "En busca del arca perdida", els crítics francesos van comentar les moltes similituds entre les aventures de l'arqueòleg i les del periodista Tintín, la magistral creació del dibuixant belga Hergé. Però ni Spielberg ni Lucas coneixien aquell còmic que, segons els francesos, es notava que havien llegit.

Spielberg, encuriosit, es va fer portar un dels àlbums i va quedar entusiasmat. Com que no seria per diners, el 1983 va comprar els drets de la totalitat de l'obra d'Hergé; i el dibuixant va declarar, segons sembla, que Spielberg li semblava el director idoni per portar-ne a terme una adaptació digna (perquè d'adaptacions indignes ja n'hi havia hagut unes quantes).

Hergé va morir aquell mateix any i el projecte va quedar aparcat però en absolut oblidat.

Les adaptacions cinematogràfiques de les admirables obres mestres del còmic francès i belga han resultat gairebé sempre molt inferiors a l'original i, en certa manera, traïdores del seu esperit, com va passar amb l'Astèrix o, encara més, amb en Blueberry. La línia clara de Tintín implicava una dificultat afegida: les adaptacions amb dibuixos animats semblarien l'opció més lògica; però el còmic d'Hergé tenia una cadència cinematogràfica que, paradoxalment, es perdia en la seva traducció en imatge en moviment; a més, aquestes adaptacions resultaven molt infantils i obviaven la ironia sempre present als àlbums. L'altra possibilitat -la imatge real- era encara més complicada; els casos d'"El secreto del Toisón de Oro" (1961) i "Tintín y las naranjas azules" (1964), amb actors patètics disfressats de Tintín i Haddock, el primer amb un tupé indescriptible, resultaven lamentables.

Així, doncs, Spielberg no opta per cap d'aquestes dues opcions, sinó per la via intermèdia del procediment anomenat performance capture (ara en diuen així; abans, en deien motion capture, però jo diria que és el mateix). Aquest sistema, que consisteix a col·locar sensors sobre actors reals perquè, posteriorment, un ordinador traslladi tots els matisos dels seus moviments i expressions facials a uns dibuixos que semblaran reals o gairebé, ja l'havia assajat amb un èxit relatiu el deixeble del director Robert Zemeckis (a "Polar Express" i "Beowulf"). Però els millors resultats els havia obtingut Peter Jackson amb el Gollum d'"El señor de los anillos". De manera que Spielberg -digues-li tonto- s'associa amb el neo-zelandès per tirar endavant tots dos junts una de les operacions més arriscades de la història del cinema; a "Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio", Spielberg dirigeix i el soci figura com a productor; sembla ser que en la previsible continuació, invertiran els papers.

Jackson ho tindrà difícil. Spielberg es mostra inspirat com en els seus millors moments. No traeix el caràcter europeu del personatge i la ciutat on viu Tintín és bromosa i intemporal i les escenes que hi transcorren recorden tant el cinema clàssic francès com les intrigues d'espionatge del cinema expressionista de Fritz Lang; ara bé, les escenes de pura acció són tan trepidants com calia preveure del director d'Indiana Jones. L'slapstick d'arrel chapliniana, que ja havia assajat en les aventures de l'arqueòleg, assoleix cotes de genialitat; els mestres del cinema mut haurien aplaudit escenes com aquella en què Tintín vol prendre les claus en poder d'un mariner en un camarot amb lliteres que es gronxen d'una banda a l'altra. No és l'únic moment memorable: Milú travessant un corral ple de vaques, l'enfrontament dels vaixells, la persecució amb motocicleta, la lluita de les grues substituint el clàssic duel a espasa.

En definitiva, un espectacle per a tots els públics que aconsegueix amb escreix el noble objectiu de fer passar una bona estona a l'espectador, amb una elegància i un talent visual que resulten sorprenents fins i tot coneixent les capacitats del director.