No sembla agosarat afirmar que el cinema de fa cinquanta anys era millor que l'actual, sobretot quan comparem la trista cartellera d'enguany amb el grapat d'obres mestres datades de 1960.
Ara es compleix l'aniversari de la que és probablement la millor de totes aquestes super-estrenes del seixanta (a Espanya va arribar amb un parell d'anys de retard, com era habitual aleshores; almenys en això hem evolucionat positivament): ens referim a "El apartamento", de Billy Wilder.
Segons explica el director austríac afincat als Estats Units, va tenir la idea de fer "El apartamento" quan va veure la pel·lícula de David Lean "Breve encuentro", sobre una parella d'amants que es troben furtivament en un pis. Qui els deixava l'apartament en qüestió?, va pensar Wilder; seria interessant fer una pel·lícula sobre aquest personatge.
A causa de la censura, va tardar deu anys, però finalment ell i el seu guionista habitual I.A.L. Diamond van crear el personatge de C.C. Baxter, amb els trets de Jack Lemmon. C.C. Baxter és un trist oficinista que, més per debilitat de caràcter que per ambició, té el costum de cedir el seu apartament de solter als seus caps perquè hi portin les seves conquestes extra-matrimonials, com serà el cas de l'ascensorista senyoreta Kubelik (Shirley MacLaine, més maca que mai), qui resultarà ser tan víctima com el mateix Baxter. El film és una comèdia amb rerefons dramàtic que retrata el despotisme de la societat capitalista. L'escena inicial, feta amb trucatge, que presenta el protagonista a l'empresa on treballa, en una sala immensa plena de taules i empleats intercanviables, és, més enllà del seu impacte visual, tota una declaració de principis.
El film ens narrarà una gran història d'amor i com el protagonista recupera la seva dignitat, amb una elegància i subtilesa modèliques; es podrian dir moltes coses del guió superlatiu de Wilder i Diamond, però ens limitarem a destacar la importància que tenen en el desenvolupament de la història un seguit d'objectes en principi insignificants: un barret, una raqueta de tenis, una baralla de cartes, una polvorera amb mirall, unes claus (les claus d'un apartament; les claus del lavabo dels executius de l'empresa).
L'escena que hem penjat és una excel·lent mostra de la intel·ligència del guió d'"El apartamento". C.C. Baxter ignora la realitat: està enamorat de l'ascensorista i no sap que ella és l'amant del seu cap i que ell facilita les seves trobades secretes deixant-los la clau del pis. És cap d'any i Baxter està content; convida a beure la senyoreta Kubelik i li demana la polvorera per veure com li queda el barret de jove executiu (ha ascendit a l'empresa com a recompensa). En veure el mirall trencat, que ja ha vist abans al seu apartament, s'adona de la crua realitat. Aquest drama resumit en una imatge, la del reflex esquerdat del seu rostre sorprès.
"El apartamento" i l'Òscar:
"El apartamento" va guanyar cinc Òscars, inclòs el de millor pel·lícula, gesta bastant inhabitual per a una comèdia. I va ser la darrera pel·lícula en blanc i negre guanyadora fins "La lista de Schindler", del 1993, el mateix any en què Fernando Trueba va merèixer el guardó per "Belle Epoque" i, en recollir-lo, va dir allò de: "Si cregués en Déu, li donaria les gràcies a Ell, però jo només crec en Billy Wilder... Per tant, gràcies senyor Wilder".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada