EN LA MORT D'ERIC ROHMER

Poc després de complir-se 50 anys del naixement de la Nouvelle Vague, ha mort un dels seus màxims representants, Eric Rohmer.

A diferència dels altres fundadors del moviment (Godard, Truffaut, Chabrol, Rivette), el reconeixement li va arribar a Rohmer amb deu anys de retard, amb l'èxit de "Ma nuit chez Maud" (1969). Títol emblemàtic de la seva filmografia, il.lustra a la perfecció el seu discurs: Rohmer, literat abans que cineasta, fa avançar els seus films a través d'uns diàlegs que semblen casuals però que estan molt ben pensats i escrits, només per posar de manifest que les persones ocultem rere les paraules les nostres veritables intencions. Amb una posada en escena despullada de qualsevol ornamentació, reconstrueix la realitat per trobar-hi una altra realitat oculta. La visió objectiva de la càmera farà pal.lesa la contradicció entre allò que els seus personatges diuen i allò que veritablement desitgen, que és gairebé sempre realitzar les seves obsessions amoroses, doncs per molt que els seus films semblin a priori molt intel.lectuals, tots parlen de coses senzilles com l'amor i les dificultats per trobar-hi la felicitat.

MA NUIT CHEZ MAUD (1969), o per què parlar de Pascal quan allò que m'interessa és tirar-me la Maud?



Admirador de Hitchcock (com els seus companys de la Nouvelle Vague), moltes de les seves històries transcorren com les del mestre en etapes d'inactivitat dels seus personatges. No cal que es trenquin una cama com James Stewart a "La ventana indiscreta"; n'hi ha prou amb que vagin de vacances.

LA COLLECTIONEUSE (1967)



LE GENOU DE CLAIRE (1970), o l'obsessió amorosa representada per un genoll.

"La boulangère de Monceau", "La carrière de Suzanne" (1963), "La collectioneuse", "Ma nuit chez Maud", "Le genou de Claire" i "L'amour l'apres-midi" (1972) componen els "6 contes morals", que Rohmer va concebre com a novel.la i va acabar filmant perquè va tenir clar que una imatge val més que mil paraules. És la primera sèrie de les tres que vertebren la seva filmografia. La següent, "Comèdies i proverbis", ocupa la dècada dels vuitanta: fidel a les seves temàtiques, ens presenta un seguit de personatges femenins apassionants per la seva proximitat, una mica caga-dubtes i que erren els seus objectius amorosos perquè no fan cas dels proverbis.

A "Pauline à la plage" (1983), un dels meus títols predilectes, Marion i la seva cosina adolescent, Pauline, van de vacances. La primera, mentre no s'acaba de decidir entre dos pretendents, vol alliçonar la petita Pauline sobre els misteris de la vida i de l'amor. Però la Pauline, que no parla sinó que actua -i molt decididament-, acaba per prendre-li la davantera (i el pretendent sexi).

PAULINE A LA PLAGE (1983)



LES NUITS DE LA PLEINE LUNE (1984), o "qui té dues cases perd la raó". La protagonista no valora allò que té a casa i perd hores de son buscant una alternativa que no existeix.

 

A "Le rayon vert" (1986), el major èxit comercial de la seva carrera, Delphine és una noia solitària i tirant a complicada que va de vacances i no aconsegueix gaudir de la vida fins que troba un noi tan místic com ella i junts van a veure el raig verd que diuen que apareix quan es pon el sol i només poden veure els enamorats (l'equip de Rohmer va haver d'aconseguir filmar un autèntic raig verd).

LE RAYON VERT (1986); i, a sobre, vegetariana:



Enmig de la sèrie, intercal.la una pel.lícula sobre dues amigues a París, conseqüent amb el to de comèdia de tots els seus films d'aquesta etapa. 4 AVENTURES DE REINETTE ET MIRABELLE (1987); dos no es posen d'acord per indicar una adreça i un cambrer repel.lent es guanya a pols que les amigues facin un "sinpa":



A la dècada dels noranta vénen els "contes de les quatre estacions" que, com el seu nom indica, són quatre. A "Conte d'été" (1996), una altra pel.lícula ambientada durant unes vacances, el cagadubtes és un personatge masculí, un noi prim i molt xerraire com no podia ser d'altra manera. La protagonista de "Conte d'automne" (1998) també té problemes amorosos però és més granadeta que la majoria de personatges dels films de Rohmer, sempre molt joves. Més arquetípiques resulten les protagonistes dels altres dos contes, i les hi fan passar molt putes als seus pretendents.

CONTE DE PRINTEMPS (1990)



La protagonista de "Conte d'hiver" (1992) coneix un noi eixerit durant unes vacances i fan l'amor. En acomiadar-se, ella és víctima d'un terrible lapsus i li dóna malament la seva adreça, de manera que es perden la pista. Ella té una filla de la breu relació i no sap com refer la seva vida, tot i que dos pretendents, un d'ells molt intel.lectual i l'altre que toca més de peus a terra, proven d'accedir al seu cor. Però ella continua enamorada del noi que va conèixer aquell estiu.

CONTE D'HIVER (1992)



Aquestes comèdies sobre la passió amorosa són pel.lícules eternes que difícilment els nostres fills podran estimar perquè el cinema europeu de qualitat té mala fama (tots els diaris han parlat de Rohmer arran de la seva mort, però, que jo sàpiga, cap canal de televisió ha programat una pel.lícula seva). Si més no, tots els que hem freqüentat el cine-club de la nostra ciutat, tots els qui als anys vuitanta jugàvem a endevinar quina de les nostres amigues s'adeia a la protagonista del film, tots nosaltres li guardarem per sempre més un lloc als nostres cors. No puc acabar sense mencionar les seves pel.lícules històriques o d'època, que també en va fer. Obres mestres com "La marquise d'O" (1976), títols polèmics com "L'anglaise et le duc" (2001) -quin atreviment, parlar de la Revolució Francesa des del punt de vista dels aristòcrates!- o "Triple Agent" (2004). Filmats amb el mateix ascetisme que les pel.lícules d'ambientació contemporània, Rohmer no dubtava a fer servir decorats pintats matusserament ("L'anglaise et le duc") o tan "naïf" com els de la seva aproximació al personatge de Perceval.

PERCEVAL LE GALLOIS (1978)