2012 i altres catàstrofes

L'especialitat de Roland Emmerich, director de "2012" (2009) és la destrucció.

A "Independence Day" (1996), remake inconfessat de "La guerra de los mundos" (Byron Haskin, 1952), els extraterrestres gairebé destruïen la Terra. A "Godzilla" (1998), un altre remake, llepava Nova York, probablement -amb el permís de Tòquio- la ciutat més vegades destruïda en la ficció abans que gairebé ho fos en la realitat l'11-S. Aquestes dues pel.lícules partien d'agressions externes, sigui dels marcians o d'un monstre d'origen remot; en canvi, a "El día de mañana" (2004), la destrucció s'originava en el canvi climàtic, propiciat per la mateixa raça humana.

Finalment, "2012" ens presenta una destrucció global que té causes totalment naturals, sense cap intervenció dels homes o d'agressors no humans.

Les erupcions solars escalfen el nucli del planeta com si fos un microones -com ho expliquen els científics en el film- i la crosta comença a esqueixar-se. A partir d'aquí, les desgràcies se succeeixen i la supervivència de la raça humana és en perill. "2012" sembla voler ser la pel.lícula de catàstrofes definitiva; i potser ho sigui, ja que, a més d'oferir uns efectes especials aclaparadors, difícilment superables (tot per ordinador, és clar), funciona com un compendi, a estones paròdia, de les constants i de la història del gènere "disaster movie":

El protagonista (John Cusack) està divorciat amb dos fills; és un visionari que no encaixa en els estàndars del sistema i la dona l'ha deixat per buscar-se un tio que es guanya millor la vida. Malgrat això, ell encara l'estima; i també ella, pel que sembla. La tragèdia servirà per unir-los novament; com és preceptiu, la nova parella de la noia patirà una mort horrible per tal de no interferir en el retrobament de la família natural. En el camí cap a la salvació i la felicitat, passaran mil peripècies, totes elles heretades de títols precedents: els carrers s'esquerden (com a "La guerra de los mundos", versió Spielberg, que té un protagonista amb els mateixos problemes familiars), i després és tot Los Angeles que pateix un terratrèmol d'escala nou i escaig ("Terremoto", 1974); segueixen erupcions volcàniques ("Volcano", "Un pueblo llamado Dante's Peak", 1997) i tsunamis ("Deep Impact", 1998; "La tormenta perfecta" 2000; "El día de mañana"). Els protagonistes fugen en un avió que ha de fer un aterratge forçós en un glaciar ("Viven"). Mentrestant, se'ls han unit una colla de personatges secundaris també a la recerca de la salvació, i que permeten fer apostes (fàcils) sobre quins d'ells arribaran vius al final (com a "La aventura del Poseidón", 1972; per cert, un títol homenatjat per partida doble gràcies a l'episodi força gratuït del transatlàntic bolcat per una onada gegant -inclou, com en els clàssics del gènere, l'aparició d'una vella glòria: George Segal-). El destí dels protagonistes (un muntatge secret enmig de les muntanyes de l'Himàlaia) recorda "Encuentros en la tercera fase" i les pel.lícules de James Bond, amb la diferència que el secret que s'hi amaga no és un arma per destruir el món sinó uns artefactes (tampoc no ho explicarem tot) per salvar uns quants humans, triats no per les seves característiques físiques ("Teléfono rojo", 1964; "Moonraker", 1979) sinó pel volum dels seus comptes corrents, detall cínic d'un film que, malgrat tot, acaba apel.lant a l'altruisme i brindant-nos unes darreres escenes de suspens aquàtic que remeten a "Titanic" (1997).

Entre tant tòpic, un detall enginyós (l'esquerda que apareix al sostre de la Capella Sixtina separant els dits de Déu i l'home pintats per Miquel Àngel) i l'episodi surrealista que ens mostra com el president dels Estats Units (Danny Glover!) renuncia a salvar-se per fer companyia als ferits refugiats al costat de la Casa Blanca, i mor quan li cau al damunt un portaavions amb el nom d'en Kennedy pintat a la coberta (d'això se'n diu una garrotada per partida doble!).

"2012" pot ser la disaster movie definitiva, però està clar que no tanca, més aviat al contrari, la nova moda de cinema apocalíptic, propiciada per aquesta època de crisi que ens ha tocat viure, i que continuarà ben aviat amb "La carretera", adaptació de la brillant novela de Cormac McCarthy (una proposta segurament més intel.lectualitzada que el divertiment d'Emmerich).

Mentrestant, un record a l'època daurada del gènere apocalíptic: la dels films sobre un hipotètic holocaust nuclear, que van proliferar els anys de la Guerra Freda per raons òbvies, amb títols inoblidables com "La hora final" (1959, Stanley Kramer), "Punto límite" (1964, Sidney Lumet) o "El juego de la guerra" (1965, Peter Watkins). Dit això, ens acomiadem com ho va fer Stanley Kubrick en l'escena final de la definitiva "Teléfono rojo":