Està de moda i ofereix un bon resultat en pantalla sobrevolar la lluminosa megalòpolis de Tòquio, bé sigui el de veritat o la versió digitalitzada; si qui ho fa és un esperit, ja tenim excusa per presentar la pel.lícula al festival de cinema fantàstic de Sitges. Si el director és Gaspar Noé, autor de culte per excel.lència, pot passar que un pla picat duri més de dues hores i que s'esgoti la paciència de qualsevol espectador. Finalment, allò més brillant d'aquesta palla mental anomenada "Enter the Void" és el número del parpelleig que enfosqueix la imatge: mai cap seqüència de càmera subjectiva no havia tingut en compte aquest detall; el pitjor, un final que tarda a arribar i és previsible i ridícul.
Gaspar Noé ha de reflexionar i plantejar-se si el més que previsible fracàs d'aquesta proposta inassequible és causat per la seva condició de geni incomprès o bé perquè és un pesat de tres parells de nassos; aniria bé que es decidís a fer el film pornogràfic a què aspira en el fons i que anuncien les escenes finals d'"Enter the Void"; com a experiència sensorial definitiva, penso que seria més eficaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada