LITERATURA CINEMATOGRÀFICA

Encara l'estic llegint però no em puc esperar a recomanar el volum "Sólo para cinéfilos - Cómo ver más allá de las películas", de Richard T. Kelly i una colla de col.laboradors, tots crítics o cinèfils anglesos més algun director (anglès -Mike Figgis- o nord-americà -Ethan Coen, Steven Soderbergh-). Malgrat el títol, que fa pensar en quelcom una mica àrid, és un llibre divertidíssim, una sèrie de llistes de deu pel.lícules, amb els oportuns comentaris, però no llistes canòniques sinó de l'estil de "deu pel.lícules que em van traumatitzar de petit", "deu pel.lícules que m'agraden però em fa pena confessar-ho", "deu pel.lícules que m'han fet plorar", etcètera. El llibre està ben escrit i els diversos autors fan palès el seu gran amor pel cinema.

I és que, a mi, amb els llibres sobre cinema em passa com amb les pel.lícules de terror: m'agraden com a gènere però costa trobar-ne que valguin realment la pena. La cinefília i el sentit de l'humor són la millor base per a un bon llibre de temàtica cinematogràfica, fins i tot més que l'erudició. La majoria dels que he llegit estan mal escrits (o potser mal traduïts), són avorrits o reiteratius. De la meva biblioteca -tampoc no gaire àmplia, tot s'ha de dir- en salvaria dos, a part del ja esmentat: "El cine según Hitchcock", de François Truffaut i "Diccionario de cine", de Fernando Trueba; curiosament, els dos escrits per directors de cinema, per bé que haguessin exercit de crítics prèviament.

Sobre literatura cinematogràfica, cal seguir les recomanacions següents:

- Evitar com la pesta els llibres d'autors nord-americans. Jo no sé què els passa, però són incapaços de lligar dues frases coherents.

- Evitar els crítics de "Cahiers du cinéma" (ara tenim la versió espanyola i això em permet parlar amb coneixement de causa). Semblen més intel.ligents que els nord-americans, la qual cosa no és gaire meritòria, però tampoc no acaben de saber-se explicar. Deu ser més senzill abordar un tractat de física quàntica que qualsevol de les seves ressenyes. I l'única manera de saber si deixen bé o no una pel.lícula és pel nombre de pàgines que li dediquen.

- Dintre de la literatura cinematogràfica, el subgènere més infumable són les biografies.

També en el gènere de la crítica cinematogràfica, l'amor al cinema (ja sé que això se li pressuposa a un crític però tinc seriosos dubtes al respecte: n'hi ha molts que sembla que vagin al cinema a patir), el sentit de l'humor, la manca de prejudicis, la claredat i la concisió, són les millors virtuts: el meu crític preferit és Jordi Batlle Caminal, i no vol dir que tinguem els mateixos gustos. La crítica radical, actualment bastant devaluada, per sort, pot tenir certa gràcia però no aguanta el pas del temps. Resulta un exercici interessant recuperar crítiques antigues sobre pel.lícules avui considerades obres mestres per veure com la molla de pa a l'ull és la nota dominant i com la ideologia del moment preval sobre les consideracions artístiques; en particular, les ressenyes de la mítica revista "Dirigido por", dels anys de la transició política, eleven als altars fosques pel.lícules llatinoamericanes o de països de l'Est que ara ningú no recorda, potser només pel seu evident missatge progressista; en canvi, el cinema nord-americà de l'època, noms avui consagrats com Coppola, Spielberg, Scorsese, són qüestionats sistemàticament (una crítica -ho juro- acusa Scorsese de filmar en clau televisiva); per no parlar de les acusacions de feixistes a senyors com Clint Eastwood, al qual avui, en canvi, ningú no li discuteix ni les pel.lícules mediocres, que en té.

En fi, ja tindrem ocasió de tornar a parlar d'aquest tema apassionant. Ara torno a la lectura del meu darrer descobriment i de les seves llistes de deu pel.lícules. Per cert, el dos títols que més em van impressionar de ben petit, com us ho diria...? No en sé el nom.

En un cas, es tracta d'una pel.lícula que suposo de ciència-ficció perquè els protagonistes anaven vestits amb pijama; recordo que la van fer un dissabte a la tarda a la televisió, després d'un programa musical en què Encarnita Polo cantava el "Paco, Paco", i recordo bàsicament una escena, en una gran sala amb columnes, on un personatge apunyalava al pit un vigilant; la violenta mort d'aquell home jove vestit amb un pijama ajustat em va causar una profunda commoció i, a la vegada, una misteriosa fascinació sàdica. No us puc dir si la pel.lícula era en blanc i negre o color perquè estàvem als anys seixanta i els televisors eren monocroms; si algú em sap donar alguna pista sobre el títol en qüestió, podré superar aquest trauma freudià d'una vegada i potser fer una llista coherent amb els títols de pel.lícules que m'han impactat.

L'altre cas és -d'això n'estic més segur- un telefilm de la famosa sèrie "Dimensió desconeguda". Només recordo que passava en un diner enmig d'una tempesta de neu; al final de l'episodi, el cuiner alçava la seva gorra i mostrava un tercer ull al mig del front.

Tot això va passar molt abans que, amb dotze primaveres, aconseguís enredar els meus pares perquè em portessin a veure "El padrino" i canviés tota la meva escala de valors.