dissabte, 2 de maig del 2020

EL DESPRECIO


I parlant d'aniversaris, l'inefable Jean-Luc Godard ja n'ha fet noranta i continua en actiu.

Ara fa uns quants anys, amb l'excusa de comentar la seva peculiar relació amb François Truffaut, vam parlar del seu cinema i de la Nouvelle Vague, centrant-nos però en l'etapa que va d'"À bout de souffle" (1960) a "Tout va bien" (1972).

Caldria parlar d'alguns títols més moderns però, tanmateix, recuperar alguns films memorables d'aquella dècada prodigiosa que, per mandra o deixadesa, vam obviar al nostre monogràfic.

No vam parlar de "Los carabineros" (1963), una al·legoria sobre l'absurd de la guerra que resulta una mica pueril (malgrat la col·laboració de Rossellini en el guió) i visualment irrellevant (cosa estranya tractant-se de Godard). El film va passar inadvertit, amb justícia tal vegada, però també el devia perjudicar la seva ubicació temporal entre dues de les seves obres mestres: "Vivre sa vie" (1962) i "El desprecio" (1963).

A "El desprecio", Godard sembla que vol anar a cop segur. Adapta una novel·la d'Alberto Moravia i disposa d'un repartiment atractiu, amb Michel Piccoli, el nord-americà Jack Palance, Fritz Lang interpretant-se a si mateix i, sobretot, una bellíssima Brigitte Bardot. El film parla del rodatge a Itàlia (entre Cinecittà i Capri) d'una versió de l'Odissea d'Homer, produïda per un nord-americà més aviat menyspreable (Palance) i dirigida per Lang. El productor, descontent amb el resultat -sembla que hi vol més pit i cuixa- contracta Paul (Piccoli) perquè refaci el guió; de passada, intenta lligar-se Camille (Bardot), l'atractiva esposa de l'escriptor.

La relació del matrimoni és idíl·lica en l'escena inicial però aviat es complica; presumptament, ella el menysprea perquè es comporta com un covard, tolerant el setge del productor i faltant als seus principis (tot i que és un paio molt cinèfil, diu que és un dramaturg i que si ha acceptat fer de guionista ha estat només pels diners); d'altra banda, Paul es fa la víctima i intenta que ella se senti culpable, i li recorda que els diners del guió són per pagar el pis on viuen i que ella només és "una mecanògrafa de vint-i-vuit anys". La història estableix un paral·lelisme entre la seva relació i la d'Ulisses i Penèlope: ella és tal vegada infidel; potser ell va fotre el camp perquè no sabia viure en parella; potser ella el menysprea perquè li ha permès tenir pretendents i l'expressió final de la seva gelosia no serveix per arreglar una situació deteriorada irremissiblement.

Tot i tractar-se d'una adaptació literària, el film és clarament molt personal, i si l'egoista Paul és un àlter ego del mateix Godard, la seva sinceritat és sorprenent. En un altre nivell de lectura, podríem dir que "El desprecio" narra el trencament d'una relació amorosa teòricament ideal a causa del capitalisme, representat pel productor.

El film anticipa una altra obra mestra, "Pierrot Le Fou", tant formalment com temàtica. Els canvis cromàtics en l'escena inicial, la fotografia en scope -meravellosa- de Raoul Coutard basada en els colors primaris i la llum del Mediterrani, i una relació amorosa entre un individu amb dificultats per prendre decisions i una dona expeditiva. I, tot i el to diferent d'ambdós films, la derivació cap a la tragèdia. En qualsevol cas, "El desprecio" és un títol més profund d'allò que és habitual en el director, executat amb una elegància sense parió -subratllada per una inspiradíssima banda sonora de Georges Delerue-, una declaració d'amor al cinema i -calia dir-ho- al cul de la B.B.


2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

D'aquesta pel·lícula em quedo, per aquest ordre, amb la banda sonora de Delerue, la presència de Fritz Lang i la seva lluminositat mediterrània. I, com no, amb l'incombustible Godard, que ara fa uns dies va concedir una entrevista a través d'Instagram: https://www.youtube.com/watch?v=I3FP_zV4BqQ

Una abraçada.

ricard ha dit...

Però no seria el mateix sense la presència magnètica de la Brigitte Bardot.

Una abraçada.