GREEN BOOK

En aquest bloc, vaig parlar dels germans Farrelly el 2012, després de veure "Carta blanca", i em lamentava del fet que haguessin extraviat -parcialment- la càrrega corrosiva dels seus primers films.

En solitari, Peter Farrelly sembla haver fet el gir definitiu amb aquesta a priori molt convencional barreja de buddy-movie i road-movie, drama amb moments de comèdia i missatge antiracista que situa la seva acció el 1962 i ens narra l'aventura (real) d'un concertista de piano afroamericà en gira pel Sud dels Estats Units acompanyat d'un xofer i ocasional guardaespatlles italoamericà.

Les possibilitats de la història són certament atractives, ja que les ocasions per al conflicte es multipliquen. Els protagonistes d'aquesta quasi reedició de "Paseando a Miss Daisy" estan condemants a entendre's (o potser no, però en el fons són bona gent) i cadascun amb les seves mancances i inseguretats ajudarà l'altre: el cultivat pianista ajudarà al xofer a escriure cartes i l'italoamericà ensenyarà al seu patró com gaudir dels petits plaers de la vida sense atemptar contra la dignitat. Don Shirley (el pianista) seria una mena de Don Quixot, una persona alienada a causa de la seva genialitat que accepta una gira perillosa i antieconòmica com una croada a favor dels canvis preconitzats pels Kennedy (explícitament citats al film); i Tony (Lip) Vallelonga, el Sancho Panza sense bagatge cultural que el protegeix dels malvats i procura obrir-li els ulls a la realitat. Com és de rigor, el viatge conduirà al millor coneixement de l'altre i d'un mateix i a una valuosa amistat més enllà dels prejudicis. Pel camí, unes quantes lliçons als nombrosos malvats de la funció.

És curiós com les situacions vistes a "Green Book" les podem trobar en qualsevol altre títol nord-americà que uneixi dues persones d'extracció social diversa. Quan Don intenta inútilment comprar-se un vestit, és obligat recordar una escena similar a "Pretty Woman". En aquest cas, no hi haurà venjança contra el sastre racista però algun policia i algun maître de restaurant finolis sortiran cul-cagats.

Però no podem retreure a Farrelly haver cedit a repetir una fórmula quan aquesta fórmula funciona tan eficaçment com ho fa aquí. De la mateixa manera que no podem acusar "Pretty Woman" de ser una enèsima versió de la Ventafocs si ens hi enganxem sense remei cada vegada que la passen per televisió. "Green Book" ens atrapa tot i saber-ne el final, ens sorprèn tot i conèixer-ne les situacions. Això pot respondre a la nostra natural inclinació pels contes però li hem de reconèixer a Farrelly que sap dosificar els gags i que sap presentar les situacions; fins i tot, com els mestres nord-americans, recorda com es narra amb imatges, tot i ser un film força dialogat, i posaré com a exemple un dels millors moments, quan al primer motel on recalen, Tony, des de les altures de la seva solitària habitació, contempla com els membres de la banda presumeixen del seu cosmopolitisme davant d'unes noies al costat de la piscina mentre són igualment observats, des d'una planta inferior a la d'en Tony, per un Don Shirley solitari i taciturn, només acompanyat de l'ampolla de Cutty Sark que buida cada nit escrupolosament.

En definitiva, la tendresa que Farrelly havia mostrat envers els protagonistes discapacitats de les seves comèdies s'estén als personatges de "Green Book", ambdós necessitats d'ajuda i comprensió. I seria injust oblidar-nos de les composicions dels dos actors que els interpreten: Viggo Mortensen, sobreactuat en la mesura justa, i un plusquamperfecte Mahershala Ali; la qualitat de la seva interpretació es fa més evident si la comparem amb el seu paper de policia en la tercera temporada de "True Detective": aquest home es transmuta fins a desaparèixer rere cada personatge.