divendres, 8 de febrer del 2019

CARMEN Y LOLA


Les històries d'amor lèsbic tenen una llarga tradició cinematogràfica, amb uns quants títols notables, de "Las amargas lágrimas de Petra von Kant" (Rainer Werner Fassbinder, 1972) a les més recents "La vida de Adèle" (Abdellatif Kechiche, 2013) i "Carol" (Todd Haynes, 2015). De manera que és difícil fer aportacions originals i la solució passa pel retorn -una vegada més- a l'excusa més antiga del gènere romàntic: la història d'amor condemnada per la societat en què viuen els protagonistes. Però com que avui la societat és força més tolerant, almenys pel que fa al lesbianisme i amb permís de trumpistes i votants de Vox, i situar l'acció en temps pretèrits ja resulta una mica tronat (malgrat que a Todd Haynes li va sortir bé l'experiment), calen més opcions; i una d'elles consistiria a ubicar la trama en un grup social reduït tan condicionat per la seva moral i/o religió que faci inviable l'elecció amorosa de la parella protagonista.

I la directora novella (premiada amb el Goya per a la categoria) Arantxa Echevarría tria la comunitat gitana perquè les Carmen i Lola del títol s'enamorin davant de l'astorament i la incomprensió de les famílies respectives i l'entorn més immediat.

"Carmen y Lola" (2018) no explica res que no ens puguem imaginar sabent de què tracta la història. Però ho fa molt bé. Amb un estil directe sense pretensions, ofereix un retrat molt creïble de la societat gitana, que critica pels seus costums estrictes sense obviar la responsabilitat dels paios en la marginació del col·lectiu (l'escena a la perruqueria no resulta gaire subtil, però el detall de la torre de vigilància va més enllà de la metàfora). I les dues noies protagonistes no es limiten a enamorar-se mútuament sinó que també enamoren l'espectador amb el seu carisma i la seva genuïna innocència, sigui real o fingida, no ho sé perquè en aquest títol és difícil esbrinar on acaba la ficció i comença la realitat.

Per cert, no fa gaire vaig veure una pel·lícula anglesa dirigida el 2017 pel xilè Sebastián Lelio ("Una mujer fantástica") que, amb el títol ben explícit de "Disobedience", narra una història d'amor lèsbic al si d'una comunitat jueva ortodoxa. Molt ben interpretada per Rachel Weisz i Rachel McAdams, és prou correcta però no té la intensitat de l'aportació espanyola.

No cal dir que els dos títols mostren un masclisme extrem ben present en aquests grups (i només una mica dissimulat en la majoritària societat laica).