MARTÍN x 2

Elena Martín no és Michelle Pfeiffer però és més actual i més nostrada i li dedicarem aquest post després de veure i revisar els dos títols clau en la seva encara breu filmografia:

A "Las ámigas de Àgata" (2015), dirigida en contuberni per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, Elena Martín només apareix com a actriu. Fa el paper de la més sonsa d'un grup d'amigues d'infància que s'ajunten per passar un cap de setmana a la platja mentre les incerteses de la imminent edat adulta comencen a entelar la seva relació.

El film és un treball de fi de curs (literalment) que diu molt sobre una certa tendència del cinema català d'ara mateix. Amb un pressupost que imaginem ridícul i unes actrius amb més bona voluntat que talent, la trama es basa en les experiències més immediates de les directores i guionistes i l'estructura dramàtica és molt lleu, més aviat plana, sustentada en una successió de moments que la planificació inexistent i la devoció pels primers plans fan passar per molt autèntics. Els diàlegs no volen ser gaire explicatius, que ja està bé, però tampoc no ajuden a connectar amb els personatges.

A "Júlia ist" (2017), l'Elena Martín és també directora i narra, presumptament, les seves experiències durant un Erasmus a Berlín. L'inici desmaiat i lacònic, amb la protagonista fent sempre cara de pomes agres, ens fa témer el pitjor. Cal dir, però, que a mesura que la història avança, emergeix certa emoció; les situacions s'exposen amb senzillesa i claredat i la manca de pretensions acaba jugant a favor de la proposta. I Elena Martín, dirigint-se a si mateixa, ens demostra que la seva fragilitat aparent pot derivar en valor davant l'adversitat, amor per l'aventura i unes ganes de viure que no quedaven tan ben explicades en el film precedent, tot i la sortida del sol sobre el Mediterrani en l'escena final. Ens quedem amb la rave en un bosc de la capital alemanya.