Després del fracàs de "Vampyr, la bruja vampiro", Carl Theodor Dreyer va estar onze anys sense dirigir. De manera que signa el seu primer títol sonor, "Dies Irae", l'any 1943.
Quan no està ocupat cremant iaies acusades de bruixeria, el pastor Absalon passa les hores llegint la Bíblia en companyia de la seva mare i de la seva jove esposa Anne. L'arribada de Martin, el fill del capellà, encendrà la metxa d'una passió molts anys continguda.
La història d'amor entre Anne i el seu fillastre voreja la perversió per raons òbvies però, tanmateix, constitueix una celebració de la vida que contrasta amb un univers de por, odi i supersticions, fanatisme i hipocresia d'uns protestants que, en els seus mètodes, no tenen res a envejar als inquisidors catòlics. Dreyer subratlla aquest contrast gràcies al muntatge i ofereix solucions narratives d'una bellesa i intel·ligència sorprenents: com quan la parella observa un arbre que mira el seu reflex sobre el riu i cadascun interpreta la imatge de manera diferent; o quan, mentre festegen d'amagat a la mateixa casa del pastor, aquest vetlla l'agonia d'un capellà; la seva arribada a la casa del moribund es resol en una panoràmica que recorre tots els racons d'una estança que rememora els instants d'una vida que és a punt de desaparèixer. El film contraposa la passió amorosa, vista a través d'estampes de gran bellesa, a la presència obsessiva de la mort. I mentre el negre dels vestits i les siluetes a contrallum predomina al llarg de tota la pel·lícula, el vestit blanc de la protagonista omple la tràgica seqüència final, que transcorre al costat d'un taüt preparat per a la vetlla, com passarà en la posterior i també magistral "Ordet".
Els anacronismes són habituals en els films d'època. Els exemples són nombrosíssims i "Dies Irae", que és una obra mestra, no és una excepció. Potser és un detall poc rellevant però, com que apareix en un pla molt sostingut, es fa molt evident: mentre Anne i Martin parlen, veiem al fons un moble sobre el qual hi ha gravada una data; l'any és el 1639, però això no és gaire lògic quan se'ns ha fet saber reiteradament a través de les actes que signa Absalon sobre el procés a la bruixa que l'acció transcorre el 1623.
La influència pictòrica a "Dies Irae":
4 comentaris:
Indiscutible clàssic de clàssics, la seva influència es farà notar en posteriors mestres del cinema nòrdic com ara el Bergman de "El séptimo sello". Fins i tot, el contrast vida-austeritat al que fas referència entre Absalon i l'arribada de l'Anne es fa palès a "Fanny i Alexander" quan la vídua i els seus fills vagin a viure a casa del pastor protestant.
Abraçades,
Juan
Molt oportunes les teves consideracions sobre la influència en el cinema de Bergman, al qual he vist has estat dedicant un repàs interessantíssim.
Una abraçada.
Francament "Dies Irae" em sembla sobrevalorada. M´agrada més "Vampyr" (molt bona visualment encara que la trama és fluixeta) que está basada en el conte de Sheridan le Fanu "La posada del dragón" més que "Carmilla" com s´ha dit sovint. He de confessar que "Ordet" la vaig trobar força pessada.
Salut!
Borgo.
L'etapa muda de Dreyer és molt arriscada formalment. En els seus títols sonors, es mostra molt més sobri fins assolir el pur hieratisme a "Gertrud".
Com sigui, he revisat "Dies Irae" per fer el post i m'ha agradat moltíssim, més que la primera vegada que la vaig veure. "Ordet" em va semblar extraordinària però confesso que em fa certa mandra revisar-la. És el que passa amb el cinema "transcendent".
Salut!
Publica un comentari a l'entrada