Tot i que la crítica nord-americana se la va carregar, m'heu de fer cas si us dic que "La cruz de hierro" (1977) és un dels millors films de Sam Peckinpah i també un dels millors films de guerra de, com a mínim, la dècada en què es va estrenar.
No resultava gaire habitual -i potser explicaria el fracàs als Estats Units- que un film ambientat a la Segona Guerra Mundial estigués protagonitzat pels soldats alemanys. I els nazis hi tenen una presència testimonial, mentre que els homes de la Wehrmacht manifesten el seu odi cap a Hitler i els seus acòlits. Tot això no és anecdòtic: resulta prou útil per emfatitzar que la guerra no és una lluita entre bons i dolents sinó més aviat una salvatjada en què tothom surt perdent; a més, permetia situar l'acció al front soviètic, on els combats van ser més durs i la situació de l'exèrcit alemany va esdevenir més dramàtica a partir de la segona meitat del conflicte (els crèdits inicials ens informen que som a Crimea, l'any 1943).
A diferència d'altres títols de Peckinpah, els antagonistes no han estat mai amics ni hi ha possibilitat que ho siguin. Tenim, d'una banda, el sergent Steiner (James Coburn), un veterà desenganyat que renega del seu uniforme, indisciplinat peró eficaç en el combat i lleial als homes del seu escamot, a qui procura mantenir vius. De l'altra banda, el capità Stransky (Maximilian Schell), un aristòcrata prussià que s'ha traslladat voluntàriament al front de l'Est per aconseguir una creu de ferro que faci bonic quan torni a casa, un individu altiu i poca-solta que vol guanyar la guerra ell sol, tot i que es revela un traïdor i un covard, un fatxenda que amb prou feines sabrà fer anar una metralleta quan les circumstàncies l'obliguin a sortir de les trinxeres en un dels finals més càustics de la història del cinema; el diàleg amb Steiner és breu però contundent:
STRANSKY: Ara li mostraré com lluita un oficial prussià.
STEINER: I jo li mostraré on creixen les creus de ferro.
La imatge congelada de Steiner, rient com un boig mentre avança entre la mort i la destrucció precedeix uns títols de crèdit finals que mostren fotografies reals de la barbàrie, de la Segona Guerra Mundial i d'altres conflictes del segle XX, mentre sona una cançó infantil (com en els crèdits del principi). L'esperit anti-bel·licista i pessimista del film és present en les seves imatges i resulta explícit amb els personatges del coronel Brandt (James Mason) i el capità Kiesel (David Warner, qui ja havia col·laborat amb el director a "La balada de Cable Hogue" i "Perros de paja"), dos oficials més lúcids que el capità Stransky, convençuts de la derrota; "Què farem quan s'acabi la guerra?", pregunta el primer, i el segon respon: "Esperar la següent".
2 comentaris:
Única incursión de Sam Peckinpah en el cine bélico con un título muy infravalorado por la crítica pero amado por el público. La vi de estreno y estoy seguro que fue en el mítico cine barcelonés "Alcazar". Todos coincidimos en su carácter antibélico, un relato cruento sobre las fantasmagorías de la guerra y y el hombre como peón útil, vital pero desechable, para que la maquinaria de destrucción funcione. Se me quedó grabado el diálogo entre el general Brandt (Mason) y el capitán Kiesel (Warner):
-¿Qué haremos cuando esta guerra termine?
-Prepararnos para la siguiente.
Todas las películas bélicas posteriores le deben mucho a "La Cruz de Hierro".
Un abrazo.
Sin duda es un título de referencia dentro del género.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada